S’han de poder expressar, i bo és que ho facin, tota mena de idees, preocupacions, anhels, malestars o protestes

La dimensió i qualitat de l’espai públic acostuma a definir la salut d’un sistema democràtic. L’espai públic és l’espai comú, l’àmbit compartit on es practica i s’enforteix la noció de ciutadania. Les societats més avançades valoren i cuiden molt els àmbits de sociabilitat. Les places i carrers no són només espais no privats que tenen la funció purament instrumental, mecànica, de facilitar que ens desplacem entre el treball i la casa. Encara que en facin la funció, no serveixen només de llocs on anar a comprar, al cinema o a l’escola. Són la nostra geografia, el nostre referent i l’àmbit on ens relacionem i interrelacionem amb els altres, conformen més que cap altra cosa la nostra identitat. Justament les ciutats orgulloses de constituir una àgora es cuiden molt de preservar i millorar l’espai públic, però sobretot d’assegurar que és un espai de tots, en què tothom s’hi pugui sentir acollit i còmode, tot evitant que grups de persones, estètiques o creences se’l puguin apropiar, creure que els és propi de manera exclusiva tot foragitant altres persones o grups que formen part d’una imprescindible varietat. I és que precisament allò que es defineix com a “públic” ha de ser alhora de tothom, però no en propietat de ningú en particular. S’hi ha de poder expressar tothom, però ningú té el dret de monopolitzar-lo i convertir-lo en un lloc estrany per als altres. Justament un aspecte bàsic del comportament democràtic, i de les societats que volen conformar, és la consideració als altres, en la diversitat i la pluralitat, no només practicant una obligada tolerància, sinó i especialment el respecte, que és aquesta actitud un signe de distinció que es valora per sobre de tot la llibertat. A l’espai comú s’han de poder expressar, i bo és que ho facin, tota mena de idees, preocupacions, anhels, malestars o protestes. És lloc per fer-ho. Però el dret a exercir l’expressió pública no hauria de servir per ocupar el que és comú de manera total i indefinida, fent que se senti exclosa d’un lloc per definició compartit i de diàleg, la resta de la població. Si de vegades alguns sectors de la ciutadania, ja sigui per excés de fogositat o per simple fanatisme, obliden coses tan bàsiques, justament a les administracions els tocaria de recordar-les i garantir que els llocs comuns continuïn essent justament això, comuns. Hi ha una Catalunya políticament molt irritada que sembla obviar algun d’aquests aspectes fonamentals de la convivència, i als que haurien de mantenir les regles, preservar l’equanimitat a l’espai públic, semblen contribuir justament al contrari. És molt mala notícia que l’Ajuntament de Vic faciliti i promogui actes polítics en places i carrers –és ben legítim–, però n’impedeixi la celebració d’altres de manera interessada, impròpia i arbitrària. Tots els partits democràtics han de tenir el dret a utilitzar i a expressar-se en l’espai públic. De vegades fins i tot s’ha deixat fer a formacions dubtoses en les conviccions democràtiques, i em sembla bé que hagi estat així. Quina raó sensata pot haver-hi per no deixar que Ciutadans pugui utilitzar un espai que s’ha cedit, fa poc i de manera generosa, a altres? El fet de ser a hores d’ara el partit més votat de Catalunya no és l’element clau, tot i que afegeix irrealisme a la decisió de l’Ajuntament, ja que hi tindria dret encara que hagués estat el menys votat de tots. Tot això dista molt de ser anecdòtic, com no ho és que hi hagi qui es cregui amb el dret d’impedir i escridassar –i fins i tot ensenyar el cul– a aquells que no els agraden políticament. S’ha perdut la cortesia i la consideració i algunes normes elementals de civisme. I no és tan estrany que això passi, quan ajuntaments com el de Vic en lloc de donar llum donen fum. L’Ajuntament de Vic, durant anys i anys, en lloc de ser la institució de tots que garanteix que l’espai comú és territori de tothom i preserva una certa neutralitat i accessibilitat, es passa pel folre les pròpies ordenances de civisme i no només deixa sinó que fomenta que la plaça Major sembli “el cor de la gihad”, campanar de l’ajuntament inclòs. No és especialment una qüestió estètica. És un tema de llibertat, pluralitat, decència i, sobretot, de respecte.

S’han de poder expressar, i bo és que ho facin, tota mena de idees, preocupacions, anhels, malestars o protestes

Democràcia i espai públic