Si la gent deixa de tenir por d’encarar-se amb els que governen, el poder canvia de mans i retorna al poble

Més o menys, podríem definir la democràcia com a aquell sistema d’organització política d’una societat en la qual la voluntat dels seus membres regeix l’actuació dels governants. O dit d’una altra manera, es pot considerar que una societat és democràtica quan els seus governants actuen políticament segons la voluntat dels ciutadans, expressada en llibertat.

Bé. Això és elemental. Ja sabem què és una democràcia. I nosaltres, teòricament, vivim en una democràcia perquè els ciutadans decidim, amb el nostre vot, els que han de ser els nostres governants. Dic que hi vivim teòricament perquè ja sabem que aquí, el poder judicial –i també el que podríem anomenar poder administratiu, tipus Junta Electoral–, prenen decisions polítiques que ens afecten. Malgrat tot, acceptem que vivim en democràcia, que són els ciutadans els titulars del poder i els governants els que han d’obeir. Però què passa quan això és a la inversa? Quan els governants ostenten el poder en contra dels ciutadans? Aleshores, normalment, la ciutadania es mobilitza amb més o menys encert. En relació amb això, el 2017 en Jordi Cuixart ens va recordar la famosa frase que Sèneca va dir a Neró: “El teu poder radica en la meva por; si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder.” Aquestes paraules tan clarividents a vegades les oblidem, però són paradigmàtiques i les hauríem de tenir sempre presents. Si els ciutadans, la gent, deixa de tenir por d’encarar-se amb els que governen, el poder canvia de mans i retorna al poble.

Hi ha molts exemples de la força del poble en la nostra història. La gent, motivada, esperonada per una injustícia o farta de l’abús perpetrat pels dirigents, sap rebel·lar-se i pren la iniciativa i amenaça l’estabilitat dels governants autoritaris. Recordem dos o tres exemples, començant per la vaga de tramvies de Barcelona el març de 1951, com a reacció per l’augment del preu del bitllet i el greuge comparatiu que s’establia amb el preu del mateix servei a Madrid. Durant 15 dies, la població es va negar a utilitzar el transport públic i es van organitzar diverses manifestacions. Aleshores, el poder va voler demostrar la seva força i va enviar la Guàrdia Civil a reprimir les protestes, i va ocasionar diverses morts. Però els ciutadans van demostrar no tenir por i, finalment, tant el governador civil com l’alcalde de la ciutat foren destituïts i l’augment del preu del bitllet va ser anul·lat.

Molt conegut també és el lamentable episodi protagonitzat pel director de La Vanguardia Luis de Galinsoga. El 21 de juny de 1959, Galinsoga va assistir a una missa a l’església de Sant Ildefons de Barcelona. La missa era en llatí, però el rector va fer l’homilia en català. En adonar-se’n, el personatge es va aixecar amb ostensibles gestos de disconformitat i se’n va anar a la sagristia, on va pronunciar la frase que segurament lamentaria tota la vida: “Todos los catalanes son una mierda.” La gent, indignada per l’insult, el desvergonyiment i la prepotència de Galinsoga, va començar a fer boicot al diari fins al punt que molts anunciants es van retirar, el rotatiu va perdre prop de 20.000 subscriptors i va haver de reduir la seva tirada en 30.000 exemplars. Un cop més, com que la ciutadania no va tenir por, el poderós va perdre el poder i, al final, Galinsoga va ser destituït.

A la memòria recent tenim el record de situacions extraordinàries de valentia col·lectiva, com l’ocupació massiva de l’aeroport del Prat l’any 2019 en protesta per la sentència del procés, on la policia es va veure desbordada i impotent.

Dic tot això per recordar, un cop més, que el veritable poder radica en la gent, no en els governants. Ja veieu el que ha passat en les darreres eleccions municipals, quan els ciutadans, en sentir-se enganyats i traïts pels partits polítics que no han dut a terme les promeses electorals que els havien fet en campanya, els han castigat amb l’avís de l’abstenció. Sí, ha estat un primer avís. Els electors han ensenyat la poteta com ho va fer el llop del conte i els partits haurien d’adonar-se’n, perquè tenim a tocar unes eleccions generals a finals de juliol i encara no han fet els deures. La ciutadania, quan va fer la vaga de tramvies, quan va perpetrar el boicot a La Vanguardia, quan va omplir l’aeroport o quan envaeix multitudinàriament els carrers l’11 de setembre, ha anat sempre unida per un objectiu comú sense importar-li què votava el del costat. La unitat fa la força. Aquest és el mandat de la gent cap als partits, i si aquests no ho volen veure, que mirin una mica enrere i prenguin nota.