Un projecte com el que afrontem no és singular, és comunitari

Des d’un pis de la cinquena planta d’aquell modern bloc, mirava a través de la finestra, una d’aquelles d’alumini, de vidre doble i pont tèrmic, de les que no deixen passar gens de soroll. Els vidres, del tot nets, tan transparents que, si no fos pel tacte i pel silenci, podries jurar que la finestra és oberta. Tot el so present era dins el meu cap, tant soroll que em costava concentrar-me en les músiques que sortien del meu altaveu Vieta Pro Bluetoth connectat a l’Spotify del meu iPhone X Plus. Des d’allà sonava el grup Manel: “Tres portes tinc a ca meva, obertes a tots els vents: la que està oberta per a tu, l’altra per a la bona gent...”, una de les quatre cançons penjades com avançada del nou disc Per la bona gent. Un cameo amb la Maria del Mar Bonet que et transporta a altres èpoques, a altres moments. La Bonet, eterna i incommensurable. Els Manel, eclèctics –com sempre–, impecables. L’únic retret és que sovint la música tapa la veu i en dificulta la comprensió de la lletra. Des de la finestra es veia pau, clarament es veia pau, tot i saber que era una pau imposada, aparent, estètica. Els grisos a cavall, amunt i avall pel passeig. Altius, amenaçadors, sabent-se posseïdors de la força per la gràcia divina i la d’uns polítics sense escrúpols, antics. L’olor de naftalina. Ni els plataners ni les illetes enjardinades eren capaces d’emetre partícules que no fossin de naftalina. Dos d’ells, dels grisos –sí, els grisos, la Guàrdia Armada que amb la transició va convertir-se en la Policia Nacional– saluden des de la seva muntura a una parella de la Guàrdia Civil de passeig, tot aturant-se per comentar vés a saber què. En castellà, és clar. De dos en dos, sempre. Un grupet de nois fan el gest de travessar el carrer tot esvalotats fent que un dels cavalls aixequi el cap sobtadament i espanti un dels seus genets. I el xiulet ressona fins i tot a través d’aquella finestra de vidre de doble càmera, seguit d’un crit: “¡Párense, coño! A ver si miran por dónde van. ¡Cagunlaostia!” El cap em bullia. Com havíem arribat fins aquí? Com no podíem haver previst una circumstància així? A la política hi va haver massa polítics. Tot un procés amb massa polítics i pocs sociòlegs, pocs filòsofs i pensadors, pocs poetes i pocs científics, pocs innovadors, pocs cantants, pocs mestres, pocs metges i infermers, pocs viatgers i aventurers, pocs intel·lectuals, pocs ninotaires i pocs literats. Reviso la captura de pantalla d’aquella entrada al Facebook que vaig veure al meu timeline fa uns dies i que vaig guardar per no perdre-la de la memòria. Una captura senzilla, però veraç, antiga, però contemporània. Una cita atribuïda a l’abat Escarré de Montserrat qui s’adreça a uns joves tot demanant-los que no facin política, que facin pàtria. En resposta, un dels joves li pregunta per la diferència i l’abat de Montserrat (1949) els respon: “Notareu que feu política quan us dividiu.” Això és el que va passar! Qui representava el nostre país ho feia amb valentia, carregats de raó, d’arguments i de legitimitat que defensava a capa i espasa, però ho feien dividits. En la mateixa batalla, però des de trinxeres diferents i amb comandaments diferents. Amb els mateixos objectius, però objectius imaginaris, potser massa llunyans, potser sobredimensionats. Els objectius reals no van ser mai sobre la taula, els possibilistes, els realistes, els de curt termini, els assolibles, els reals, els útils, els vehiculars, els realitzables, els que afectaven aquella generació, el seu llegat. Potser imaginàvem la conquesta de l’espai quan tot just anàvem al llom de rucs. En el món de l’empresa sabem que, per tenir èxit, els objectius han de ser realistes, assolibles i mesurables. I ells no ho varen saber fer... Com podia haver estat? Un país d’emprenedoria, un país reeixit en desenvolupament econòmic i innovació, un país de tradició artesanal, gremial i patronal i ni rastre d’estratègia pràctica en la política. Com podia haver estat que ens ho deixéssim perdre? Només volíem una cosa, era simple i meridiana. Se m’acluquen els ulls, faig un cop de cap, tant de soroll al meu cap, tanta resignació a les meves venes, tanta por als meus pulmons, fan que hagi perdut tota il·lusió a un projecte de vida com m’havien fet imaginar. Vaig errar en confiar; vaig deixar-me endur per l’excessiu consum de premsa que els donava veu i maximitzava els seus errors; i nosaltres, els altres, de braços caiguts ho vàrem assumir. Em desperta de la letargia l’acte reflex de subjectar fort el llibre que estava llegint; Neuropolítica (ED Libros, 2017) d’Adolf Tobeña, un dels pocs llibres salvats de la crema per tenir una versió en castellà i perquè tenia un contingut clarament científic i no pas polític. LA POLÍTICA ÉS UN PROCÉS BIOLÒGIC La política, com totes les coses, és un procés neuronal, pura biologia. Tots som com som, per fora (alts, baixos, rossos o morens, blancs, negres, grocs o vermells...) com per dins (simpàtics o antipàtics, animats o depressius, llestos o estúpids). Tant és, som com som, una mica per educació, una mica pel medi on ens hem criat, però principalment per biologia, heretada o imposada pel mateix procés cel·lular accidental. Així, també som d’esquerres o de dretes per biologia, i tots som de dretes o esquerres amb independència de la procedència, de la raça o la condició. Tobeña defensa amb raons científicament demostrades i avisa de l’amenaça de la simplificació. Que ser de dretes és un acte de defensa; ser de dretes és la resposta a un estímul cognitiu en recerca de la seguretat de l’entorn i del sistema. Ser de dretes significa resistir-se als canvis, a voler reduir la incertesa en tendència a exercir el control. Ser de dretes en política és la conseqüència d’una complexitat biològica que assumeix desacomplexadament les diferències socials i econòmiques, que fomenta el primer jo i després els altres. “Mentre jo vagi bé, tot va bé.” Ser d’esquerres o de dretes no és res més que una resposta biològica que desenvolupem des de la infància i que ens fa mostrar-nos intolerants a l’ambigüitat i a la complexitat. Quan som grans, els temors a la pèrdua, a la renúncia als perills i amenaces que poden atacar tot allò que hem assolit, són clars indicadors que ens fa conservadors, que ens fa polítics de dretes. Per això, tot polític, sigui del color que sigui, tingui les sigles que tingui, tendeix a la dreta, perquè tots volen conservar, tots volen assegurar l’estabilitat als seus votants, tots prometen un futur poc incert perquè un futur incert no aconsegueix vots, i el futur és, per definició, incert. Tota estratègia política promet millora, però la referència és en el passat. Tot polític, sigui del color que sigui, és empès a la dreta per una majoria d’electors que no vol afrontar les conseqüències d’un esdevenir misteriós. Per això, i només per això, els que han fet grans revolucions, armades o pacífiques, han brindat una imatge nítida, una escena inequívoca del futur. Fixem-nos en Gandhi, Mandela o Jobs –sí, l’Steve Jobs i la seva revolució estètica-tecnològica, que també compta. Per tot això, l’única esperança és que, ara com ara, hem de ser liderats per persones riques en idees i intel·lecte, però pobres en patrimoni físic, sense res material a perdre. Hem de posar al davant gent sense por, revolucionària, amb gran capacitat de realitzar allò que converteix els anhels en projecte, les aspiracions en fets, la missió en visió. Un projecte com el que afrontem no és singular, és comunitari, en benefici de tots, de generacions futures, és un procés ecològic, necessari. En tot canvi hi ha pèrdua. La pèrdua és un fet natural, biològic, cosmològic. A la fi, potser –i només potser– aquesta imatge grisa i verda oliva s’esborra al capdavall de la finestra i deixa veure un passeig florit i perfumat d’aromes de llibertat, de gent realitzada, d’infants enjogassats sabent-se protegits per lleis justes, fetes per servir-los, per brindar-los oportunitats, en un intercanvi just i equitatiu. I de fons continuen els Manel: “Inèrcia, maca, on t’has amagat? Soc el senyor amb la rosa al trau, vinc net i perfumat.”