Necessito informació, però sé que el què em convé és controlar-la

Tots estem confinats i els qui no ho estan és perquè estan fent una tasca imprescindible per a la societat o per a la família. Jo també ho estic des del primer dia i haig de fer molta bondat perquè soc d’aquells que pertanyen al grup de risc. Des de Llerona, però, no em puc –no ens podem– queixar. Diuen que va per dies; em temo que, com a mínim, serà per setmanes. Diuen que són dies per reflexionar. Potser sí, però a mi no em dona per a gaire més que per pensar, que no és exactament el mateix. Malgrat que veig arbres, ocells, la pluja arran de vidriera, puc fer les quatre passes terapèutiques i sortir a respirar, també respiro l’entorn que ofega tot el món, el més proper i el més llunyà i, això, en ple camp, també ofega. Els mitjans de comunicació et situen al bell mig d’aquest món assetjat per la malaltia, una malaltia que corre i travessa fronteres en tots els sentits dels punts cardinals i que de vegades sembla que ha d’entrar pel forat de la xemeneia. Tranquil·litat? Reflexió? Per reflexionar es necessita tranquil·litat, sobretot d’esperit. I, com es pot estar tranquil sabent el que està passant? Jo entenc la reflexió com una interiorització profunda sobre quelcom que em preocupa o m’interessa. És clar que em preocupa aquesta pandèmia i m’interessen tots els seus aspectes sanitaris, econòmics i socials, però em perdo, soc incapaç d’aprofundir-hi. De primer, perquè no hi entenc i també perquè tinc el cap emboirat, espès; no puc copsar l’abast d’aquest drama. I, no per manca d’informació, que potser en tinc –tenim– massa, sinó perquè la mateixa abundància d’informació et satura i no et permet anar més enllà de la frontera, en aquest cas de la frontera del teu propi cervell. Me n’adono perquè jo mateix, en aquesta situació, em sento incapaç de fer coses que en la normalitat de fa algunes setmanes podia fer. Ara escric, però aquests darrers dies no podia, i ara amb prou feines. Tinc un munt de llibres per llegir, dels que m’agraden, poesia i assaig, però en tinc un parell al costat i em costa obrir-los. Gairebé ni me’n recordo de posar música. Allò que sempre m’asserena, música i poesia, ara em semblen com brases que em podem cremar. M’agradaria que aquest estat d’ànim només fos meu i que la gent que està confinada com jo, la música, la lectura o qualsevol forma d’oci domèstic fossin el seu refugi en aquests dies tan difícils d’afrontar. La realitat és que la situació em preocupa, ens preocupa tant, que els mitjans de comunicació, incloses les xarxes socials, ens absorbeixen. La televisió, el mòbil, el WhatsApp, Facebook, Twitter, Messenger, Telegram, etc. ens fan caure en l’addicció, no sé si per la hipnosi de la pantalla o pel neguit de saber el que està passant en cada moment. Ja no sé si és preocupació, interès o morbositat. Necessito informació, però sé que el què em convé és controlar-la. Sovint ens queixem de falta d’informació. Ara que en tenim molta, no sabem, però, si tota és veritat. Aquest seria un altre aspecte del drama actual. No reflexiono, però penso si informacions tan repetitives no estan pensades per amagar-ne d’altres sobre el mateix tema o algun altre que algú, alguns, tenen interès a amagar o dissimular. No tots el problemes que tenim a prop i lluny es redueixen a la pandèmia del coronavirus. Això ja seria reflexionar i no puc. PENSAR EN ELS MALALTS I ELS MORTS Penso, això sí, en els malalts, en els morts i els seus familiars. En els que tenen por i pateixen, tenen tot el dret a tenir-la. La majoria diem que no tenim por, sinó que estem preocupats o molt preocupats, però de la preocupació a la por hi ha menys distància que el metre i mig que hem de deixar entre persona i persona. Penso en els sanitaris dels hospitals, de consultes, ambulàncies, centres d’atenció, farmàcies, guardes de seguretat, personal de neteja. Si no cauen pel virus ho faran per esgotament. Haig de creure que tothom està fent un gran servei, també els conductors d’aliments i béns necessaris, el venedors d’aquests productes que estan de cara al públic i exposats a l’encomanament. Diuen que els qui estem confinats a casa també estem fent un servei. Acceptem-ho com a tal i complim rigorosament amb el paper que ens pertoca: confinament i higiene. Algun dia, però, haurem d’agrair d’alguna manera el servei dels qui estan en primera línia. Ja els ho estem agraint. Des del meu confinament he vist, sentit i llegit, gràcies als mitjans de comunicació, les opinions dels científics i també les dels polítics. He de dir que l’opinió dels primers és la que més m’interessa, és la font de veritat que els polítics tradueixen, amb més o menys encert, en les mesures que es prenen. En aquest punt, crec que també hem d’agrair la feina que fan, sobretot la dels que ho fan bé, professionalment. De la mateixa manera que no voldria estar en la pell dels malalts, tampoc voldria estar en la dels que prenen decisions de gran transcendència. Ara no és hora, encara, de passar comptes; primer la contenció de la pandèmia, però quan hagi passat haurem de demanar responsabilitats als qui no han actuat contra aquesta passa mortal sinó contra els seus enemics polítics. Analitzarem per què el govern de l’Estat ha actuat com ha actuat a Madrid on la pandèmia es va descontrolar o per què no han permès aïllar Catalunya quan tots els experts ho recomanaven. O per què la Guàrdia Civil ha requisat material de protecció sanitària que anava destinat a Catalunya i l’ha desviat a Madrid. Hi ha decisions i actes que moralment es poden considerar com a criminals. Es tracta de salut, de vides. Dels efectes sobre l’economia tindrem temps per parlar-ne. L’únic que tinc clar és que s’ha d’actuar amb contundència i celeritat. Masses vegades hem vist com mesures molt necessàries s’han quedat en algun calaix. Si aquest vegada passés, la revolta estaria assegurada. Cal tornar a la normalitat amb eficàcia i justícia. Queda molt per parlar i fer.