Els derivats d’animal són tan previsibles com animaler, animalesa, animalista o animalitat

Bussejant en la sorprenent i fascinant família d’ànima, el dia passat vam acabar amb la simpàtica tètrada dels acabats en -ànime: equànime, unànime, pusil·lànime i el pintoresc longànime. En realitat exànime també correspondria a aquest grupet, però, a causa de la seva creació culta, no ha generat l’adverbi (exanimement) ni el substantiu (exanimitat) que els altres sí que han creat. Hi ha un sisè adjectiu que hauria pogut formar part d’aquest subgrup si no fos que, per capricis de la història, va perdre la vocal final. Es tracta de magnànim, ves per on força més corrent que els seus quatre cosins germans gràcies als bons oficis del rei Alfons l’Ídem, que, ja em dispensareu, ara mateix no recordo per quin motiu li va ser adjudicat aquest epítet. L’altra gran branca de la família és la que penja d’animal, i que no deixa de tenir el seu què, atès que, essent ‘aire, alè’ el significat que els llatins donaven a anima, s’atribuís aquest nom a les bèsties i no als humans. Misteris de la lingüística. En fi, el cert és que els derivats d’animal són tan previsibles com animaler, animalesa, animalista o animalitat, i els dos únics amb una punteta de gràcia són, tal vegada, animaló (els diminutius no solen tenir entrada pròpia al diccionari) i animalada. Incomparablement més engrescador com a terme, ni que sigui des del punt de vista formal, és el següent parent de la família: animàlcul, un derivat culte format per analogia amb altres mots que duen el sufix -culus, com ara espècul o tubèrcul. Un animàlcul és un animal molt petit o microbi, o bé un fetus en miniatura. I com que als derivats del verb animar ja ens hi vam referir a l’article anterior, saltem directament a les restes de sèrie, els que van per lliure: animisme i animista, molt vius en l’àmbit de les creences i religions; animeta, present en la literatura bíblica i similars, especialment quan es parla de “les animetes del Purgatori”; animer, per referir-se a la persona que capta a les esglésies precisament per a les animetes; i, finalment, animatisme, que no és sinó un sinònim del primer d’aquest paràgraf. Fins aquí, doncs, l’exploració de l’ànim entesa en sentit etimològic, car si ho haguéssim pretès en el conceptual, és segur que no n’hauríem tingut prou amb els dos articlets dedicats. Si més no a l’actual estat de desànim de la parròquia indepe, a la qual desitjo que les meravelles que acabem de descobrir rere l’aparent senzillesa del terme l’hagin ajudat a passar aquesta fase certament descoratjadora.

Els derivats d’animal són tan previsibles com animaler, animalesa, animalista o animalitat

Desànim (i 2)