Segurament mai no serem prou valents per mantenir-nos en un estat permanent de no-violència, però hauria de ser l'horitzó

Gandhi sostenia que la no-violència era la força més poderosa del món. Deia que, de fet, era la força més activa del món, que estava en un dinamisme constant en els moments de patiment en què no podíem actuar i ens identificàvem amb el dolor aliè, era quan es mobilitzava el millor de nosaltres sense ira i amb compassió. En escrits autobiogràfics assenyalava el camí de la no-violència com un àmbit nou que calia investigar i “dedicar- hi tots els nostres talents”.

Una assignatura pendent de les nostres escoles i instituts és l’educació per la pau. Considero que hauria de ser una matèria obligatòria al llarg de tota l’escolaritat. I no em refereixo únicament a preparar els estudiants per conèixer les experiències de resolució de conflictes armats de forma pacífica; tampoc no es reduiria a comptar a les aules amb el testimoniatge d’aquells que haguessin patit els estralls de la guerra, de l’exili o a convidar persones cooperants d’ONG d’ajut humanitari, ni tan sols a reflexionar sobre les possibilitats de la no-violència; sinó que penso que, essencialment, hauria de consistir a cultivar la pròpia interioritat.

Perquè la pau no crec que sigui el resultat d’un esforç per canviar d’ideologia o per doblegar la voluntat, sinó que és molt més que això, la pau és el fruit d’una tasca de transformació espiritual. Quan parlem d’actuar des de la no-violència no significa saber-se sotmetre dòcilment a un tirà, al contrari: la no-violència no és de cap manera passiva. No estem parlant de tenir un esperit tou o feble, perquè la resistència pacífica contra el mal de cap manera és la col·laboració amb aquest mal. És l’actuació des d’un esperit arrelat en la veritat i compromès amb la recerca de la llibertat.

Actuar pacíficament per resistir-se contra un sistema injust implica educar-nos per estar convençuts que la llibertat val la pena i estar disposats a pagar el preu que comporta defensar-la, tant personalment com socialment. Gandhi l’anomenava “la força de l’ànima” i deia que el violent havia d’aprendre a no tenir por de matar i el no-violent havia d’aprendre a no tenir por de patir i, si arribava el cas, de morir. Segurament mai no serem prou valents per mantenir-nos en un estat permanent de no-violència, però hauria de ser l’horitzó cap al qual tendir. Exercitar-se a conrear una naturalesa tan valenta com inclinada a la compassió i, per sobre de tot, fidel a la veritat. Segons Gandhi la mentida era la mare de la violència.

En aquests dies d’un nou esclat de guerra a Europa, novament és urgent redescobrir les possibilitats de la pau. En aquest sentit, les seves paraules són esperançadores: “Estem constantment sorpresos pels esfereïdors descobriments en el camp de la violència, però jo sostinc que en el camp de la no-violència es faran descobriments molt més inimaginables i aparentment impossibles.”