Els privilegis d’aquesta elit resulten desorbitats, improductius i innecessaris

Un dels acudits més ocurrents d’aquests dies de pandèmia consistia a adjuntar una fotografia de la família Borbó amb la paraula corona-virus. L’humor més brillant sempre és el més senzill. En pocs anys, la imatge de la monarquia espanyola s’ha deteriorat de forma irrevocable. No fa ni una dècada que Joan Carles I encara caçava elefants a Botswana mentre Espanya estava enfangada en una crisi descomunal amb l’atur més alt de la història. Des de llavors, la brutícia només ha fet que esquitxar més i més amunt i han hagut de falcar un cordó sanitari arran de l’actual rei Felip per aïllar-ne la sang blava teòricament incorrupta. L’intent d’aparentar certa modernització ha obligat a enviar un gendre a la presó, abdicar un rei i retirar-li la paga a mitja família. Però ni així. Ara el vell monarca està contra les cordes per unes suposades comissions cobrades a l’Aràbia Saudita en exercici del seu càrrec milionari, hereditari i pagat per l’erari públic. Felip VI és l’última carta que queda de la baralla, però no està clar que el rei guanyi la mà. Per al ciutadà del segle XXI, els privilegis que ostenta aquesta elit rica pagada del compte comú resulten desorbitats i, sobretot, innecessaris, improductius. I ja no diguem si, a sobre, negocien prebendes il·legals. És tan demencial i flagrant que ni la justícia, ni la política, ni la premsa –que des de la Transició li havien fet d’escut– no ho han pogut passar per alt: amants, testaferros, donacions sospitoses, comptes secrets, una fortuna milionària i una deixa comprometedora pel fill. Que les vergonyes s’hagin ventilat primer a l’estranger hi ha obligat: la premsa anglesa ho ha esbombat, la fiscalia suïssa ha seguit el rastre del blanqueig de capitals i l’espanyola s’ha vist empesa a posar-s’hi però amb aquella mandra còsmica de ficar-se en un jardí. La monarquia ha estat un dels tabús intocables heretats del franquisme, com la mateixa institució, fosca i anacrònica. Qüestionar-la era fer trontollar un pilar de la Transició i, per extensió, la democràcia espanyola. Avui només és garantia de la unitat d’Espanya, pel que hem sentit de Felip VI. Potser ja és hora que la democràcia espanyola demostri la seva maduresa aixecant la inviolabilitat del rei, que li ha permès total impunitat. En un gir de guió digne de Gila, alguns mitjans afirmen que Joan Carles podria descartar-se i fixar la seva residència a la República Dominicana, igual com van enviar Urdangarin a Washington però en versió bananera. Com si l’exili no fos encara més escandalós. Après moi le déluge. S’ha de reconèixer que seria espatarrant que el rei fos el primer espanyol a viure en una república.

Els privilegis d’aquesta elit resulten desorbitats, improductius i innecessaris

Descartar el rei