Prohibit, prohibit, tot està prohibit. I els infants aïllats a la pantalla

Deixeu estar les criatures que juguen a mullar-se / foto: José Antonio Morcillo Imatge d’infantesa. Estampa d’estiu: un parell de nens que juguen a mullar-se en una font pública d’una plaça pública. Deuen tenir uns 10 anys. O potser ni hi arriben. Potser en tenen 8. O 9. Els observo mentre passejo. I, de lluny, m’arriba el comentari d’un adult: “Amb la sequera que hi ha i aquest parell llençant l’aigua. Això hauria d’estar prohibit.” La fotografia de l’instant és potent. Per contrast. El de la felicitat de la cara dels infants i l’amargura de la de l’adult. Se’m dispara la nostàlgia. Viatjo 40 anys enrere. És estiu. Bicicleta al cul. Pilota sota el braç. Gorra a la testa. Remullada a les basses del poble. Gossos sense lligar. Només quatre, no pas dos milions, com ara. Raquetes a la bossa. Frontó fins que cau el sol. Llista de multiplicacions i divisions, fetes havent dinat. Partidets de bàsquet. La lectura obligada: Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, recordo. Canvi de cromos. Rellotge al calaix. Petards sobrants de Sant Joan que peten a tota hora. Ciclisme a la tele. Suor. I llaminadures congelades. Burmar Flax, en dèiem. Valien cinc duros [0,15 euros]. Tomàquets bons a taula. Dutxa al pati. I esquitxades a la font. Pot semblar que vinc a dir allò que no m’agrada: abans tot era millor! Però no. Vinc a dir una altra cosa: que hi ha gent, i ara més que mai, que té esperit de policia. Ho vam viure amb la pandèmia de la covid. “Què fa aquest pel carrer si no podem sortir de casa?” “Mira aquell, no es posa gel hidroalcohòlic!” “Goita aquella... i aquella altra.” “Goita, goita.” “Mira, mira...” Deixeu estar la gent. DEIXEU ESTAR UNA MICADeixeu estar aquest parell de criatures que juguen a mullar-se. Deixeu que els nens juguin a pilota al carrer. Que si és fosc ja hi haurà algun adult que els explicarà que és massa tard per fer soroll. Que si trenquen un vidre, ja s’espavilaran per pagar-ne la reparació. Que, així, aprendran quins són els límits. Que el límit no sigui un cartell que vaig veure penjat en una plaça del barri de Gràcia de Barcelona que deia –i suposo que encara diu–: “Prohibit jugar a pilota.” Prohibit, prohibit, tot està prohibit. I els infants aïllats a la pantalla. I el drama a taula. A la taula de les cases amb fills i filles petites i adolescents. I a la taula dels debats radiofònics i televisius. Amb aquest titular: “L’ús de les pantalles és excessiu i provoca canvis en el cervell i el comportament dels joves.” I en parlarem, molt i sovint, mentre els policies adults ho prohibim tot. I ells, els infants, continuaran tancats a casa, amb la pantalla a la mà i la pilota a l’armari, mentre passa l’estiu que, de moment, encara no està prohibit.