Seria absurd creure que en termes generals el conflicte és més positiu que negatiu pel fet que n’hi ha pocs

Un dels avantatges de ser endreçadet és que no perds tant de temps buscant coses. Em llanço la floreta a mi mateix perquè el sainet del Parlament de la setmana passada, amb la desobediència com a protagonista, m’ha suggerit la idea de cercar quants termes negatius havíem fet rodar en aquesta sèrie del conflicte. Negatius no pas conceptualment –com ho serien, per exemple, desastre o malcarat– sinó des del punt de vista formal: creats tot anteposant un sufix de negació a un altre mot. I la veritat és que no n’han sortit gaires, no us penseu: desafecció, desànim, desconnexió, desescalar i el que titula la peça d’avui. No arriben ni a mitja dotzena. Sincerament, no sé pas si en podem treure cap conclusió, d’això. Seria bastant absurd creure que en termes generals el conflicte és més positiu que negatiu pel mer fet que n’hi ha pocs, car això és tendència general a la vida mateixa; i, de fet, perquè la llengua té altres mecanismes per dir el contrari, com per exemple els antònims: és evident que no a totes les paraules els pots plantar un sufix al davant i que es converteixin en el seu oposat. L’ESPERIT EUFEMÍSTIC DEL LLENGUATGE Observant aquests cinc amb una miqueta d’atenció, destaca de seguida el primer, desafecció, perquè reflecteix prou bé aquest esperit eufemístic que amara el llenguatge des de ja fa uns quants anys: suavitzar les paraules massa aspres o cantelludes per fer veure que no es vol ofendre ningú, encara que el mal es causi igualment. En vam parlar el març del 2015, arran de la inhabilitació del jutge Santiago Vidal. Desconnexió ha estat un altre dels grans hits del procés. De fet, en resumeix força bé la paràbola, perquè cap al començament va créixer i córrer com la pólvora –tots ens sentíem desconnectats d’Espanya– i al cap d’un temps va caure en picat. El vam fer rodar, ves per on, només tres setmanes més tard, no pas arran de cap fet en concret sinó precisament per aquell increment de l’ús que se’n detectava. Finalment, desobediència ja havia aparegut en aquestes pàgines el mes d’octubre del 2014, a conseqüència de les protestes contra una decisió de l’Audiència espanyola, no cal especificar en quin sentit. I això ens proporciona una dada més fiable sobre el que dèiem de les conclusions. Perquè, si us hi fixeu, tres dels cinc mots començats amb el prefix des- van sortir en un termini de sis mesos, com si dibuixessin una fase especialment negativa del periple. De la qual cosa se’n podria deduir que el fet que ara tornin a aparèixer ens ha de fer pensar que el cicle de la negativitat es repeteix. Cosa que ara mateix faria de mal negar, oi?

Seria absurd creure que en termes generals el conflicte és més positiu que negatiu pel fet que n’hi ha pocs

Desobediència i altres