Si l'Estat va aguantar més de 800 morts d'ETA, voleu dir que l'aturaran quatre rocs llançats contra la policia?

Bé. Ja hem tornat a votar. I, si fa o no fa, som on érem. O pitjor. I ara que s’albiren certes possibilitats de formar govern, el sector autoanomenat i autoproclamat constitucionalista insisteix, amb una incansable constància, en la ratlla vermella que representa el compliment de la llei, encara que els partits i associacions que en fan bandera, prometin, cada cop que parlen, que la incompliran en nom de l’assoliment d’un bé suposadament superior: la sacrosanta unitat d’Espanya. Com ara quan Pedro Sánchez va dir que faria tornar Puigdemont de Bèlgica o que la fiscalia depèn del govern; o quan el ja dimitit Rivera va afirmar que si fos president faria detenir Quim Torra o quan Santiago Abascal va propugnar la il·legalització de l’independentisme i els partits de Casado i Rivera hi van votar afirmativament, juntament amb Vox, a l’Assemblea de Madrid, que no hi té competències. Rebregades contínues a la Constitució, que, en realitat, tant se’ls en fot. L’única cosa que volen és tocar poder, a base d’embolicar-se amb la bandera d’Espanya enarborant-la contra Catalunya, encara que sigui a costa de carregar-se la separació de poders i la llibertat de pensament. DESOBEDIÈNCIA Rebutgen la desobediència perquè afirmen que la llei ha d’estar per damunt de la democràcia. Però, si això fos així, el servei militar encara seria obligatori a Espanya, a Sud-àfrica l’apartheid seria viu i els negres americans no podrien ocupar qualsevol seient lliure d’un autobús urbà. Efectivament, els objectors de consciència, Nelson Mandela i Rosa Parks, icones de dignitat, entre molts altres al llarg de la història, van desobeir. I, això sí, es van haver d’atenir a les conseqüències. Però la seva desobediència va aportar al món un progrés que avui és absolutament irrenunciable. I va ser gràcies al seu coratge i al seu sacrifici. Perquè la desobediència no es pot negar després de comesa perquè, aleshores, no té efecte. I si aquesta desobediència inclou accions contundents al carrer, s’ha d’entendre que la policia hi intervingui per evitar danys i desordres, que és la seva obligació, sempre que respecti, de manera escrupolosa, els protocols d’actuació establerts i eviti les vergonyoses actuacions que hem vist en alguns agents, que semblaven més moguts per la ràbia que no pas per la professionalitat. Tal com va dir Gandhi: “Quan una llei és injusta, el que és correcte és desobeir.” Perquè la desobediència és motor de progrés. “Llei i diàleg”, va dir el ministre Grande Marlaska, amb tota la barra, mentre Pedro Sánchez es negava reiteradament a agafar el telèfon al president de la Generalitat. Jo li suggeriria invertir l’ordre dels termes: “Diàleg i llei.” Perquè la llei ha de ser consecutiva a la voluntat de les persones en una societat que es vol democràtica. No pas a l’inrevés. La llei es fa per deixar establert allò que vol la majoria de la població i, si la població demana canvis, la llei ha de canviar. Contra aquests arguments, sovint sentim que els reaccionaris addueixen que la desobediència és il·legítima perquè ningú té la raó absoluta, que ningú no pot estar segur que una llei és injusta si hi ha algú altre que diu que és justa. Sense anar més lluny, l’últim a qui ho he sentit dir és el senyor Iceta, fa no gaires setmanes. Valga’m Déu! Un autoanomenat i autoproclamat polític d’esquerra! Però, efectivament, aquí rau el quid de la qüestió. Ara bé, quan la desobediència té com a objectiu prioritari votar per acatar el que decideixi la majoria i quan aquesta opció és la que el Primer d’Octubre vam intentar dur a terme, desobeint, dos milions ben llargs de persones, en una societat d’aproximadament 5,5 milions de votants potencials, em fa l’efecte que no hi ha discussió possible. Estic convençut que no hi ha més sortida que, com a mínim, escoltar el clam d’aquest important contingent de ciutadans descontents i desobedients, donant-nos la paraula. I, si el que volem és canviar l’ordre constitucional perquè el percebem injust, bé devem merèixer alguna resposta, oi? O no? O només mereixem porra i xarop de toga? Qui és ningú, per molta llei que hi hagués en contra, si és que n’hi ha una, per impedir que més de dos milions de persones que tenim voluntat d’expressar-nos a les urnes ho puguem fer lliurement i protegits per les forces de l’ordre, en comptes d’amenaçats? Però què és això? Quina democràcia és aquesta…? L’OBJECTIU I LES FORMES El moviment independentista, amb les protestes per la sentència, ha iniciat un camí de compromís que inclou la desobediència, però, perquè sigui efectiu, hauria de tenir en compte una sèrie de punts que no es poden oblidar. I, en primer lloc, caldria definir clarament l’objectiu prioritari. Més que res per no oblidar-lo. I aquest objectiu és aconseguir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació vinculant. No podem perdre el nord. El moviment no pot limitar la protesta a la situació dels presos polítics. Naturalment, no ha d’oblidar-los, però, alhora, ha de tenir clar que l’objectiu últim és el que és i la situació dels empresonats no ens hauria de comportar una despesa d’energia que ens l’exhaureixi del tot per a altres fites. Les protestes haurien de ser també sostingudes en el temps. Si, al cap d’uns mesos, les accions comencen a anar de baixa, haurem fet un mal servei al moviment. Insistir, insistir i insistir sense defallir. Com un corcó. El temps que calgui. D’altra banda, l’objectiu de cada una de les accions hauria de ser, no pas barallar-nos amb la policia, sinó col·locar l’Estat en una posició veritablement incòmoda que l’obligui a reaccionar. I ens cal entendre que la violència no és el millor terreny per fer-ho. Primer perquè, a l’hora d’exercir-la, l’Estat té una quantitat de mitjans infinitament superior als que pugui tenir el moviment, que no en té cap, més enllà dels cossos de les persones disposades a perdre ulls o a rebre un cop de porra. L’Estat té l’autoanomenada Guardia Civil, que, com el seu nom indica, és un cos militar, l’antiga Policía Armada, ara autoproclamanda Nacional, totes les policies autonòmiques i locals i, per si això fos poc, en última instància, l’exèrcit. Però és que, a més, té el monopoli legal de la força i una judicatura disposada a actuar amb una duresa extraordinària contra tot el que representa el sobiranisme. Per tot això, la violència en manifestacions, per molt que sigui minoritària, és el terreny on l’Estat es troba més còmode. No tan sols per la seva indubtable capacitat de sufocar-la, sinó perquè li ofereix recursos per elaborar raons més o menys fal·laces per actuar policialment i judicialment contra l’independentisme amb una pàtina de legitimitat que no afavorirà gens el moviment. Per exemple, reduint-lo a vandalisme o a desordres públics. No li concedim aquest avantatge. Sí que és cert que, tal com va dir Elisenda Paluzie, la violència al carrer dona visibilitat al conflicte, però estic convençut que la imatge que transmet no afavoreix un moviment que, fora de l’Estat, ja és prou impopular en ell mateix, no tan sols perquè la modificació de fronteres sempre ha incomodat la UE, sinó també perquè, encara que, en aquest cas, sigui un prejudici, l’independentisme fa tuf de nacionalisme i aquest és un concepte que provoca urticària entre els estats europeus. No oblidem que, tractat de manera populista, és fàcil barrejar-lo amb els lamentables fets que assolaren l’Europa dels anys 30 i 40 del segle passat. I, a Europa, no hi entenen, de diferències entre nacionalisme defensiu i nacionalisme invasiu. Si volem fer visible el conflicte, no hi ha res que sigui més efectiu que centenars de milers de persones desfilant cívicament, amb esperit ferm, organitzats en pacífics actes imaginatius –d’això, en sabem un niu– i amb una irrenunciable constància sostinguda en el temps. Perquè, contra això, l’Estat no pot actuar i el col·loca en una posició d’extrema feblesa. Si, a més, hi ha accions escrupolosament pacífiques com la de la Jonquera que poden arribar a afectar l’economia, la UE no podrà restar impassible i haurà de forçar una veritable negociació. Una negociació que potser no conduirà, de moment, a la independència, però sí que pot començar a aplanar-hi el camí. Lent? Sí. Però voleu dir que, amb la violència que poden exercir quatre encaputxats que tampoc no sabrem ben bé qui són ni podrem arribar a controlar i ves a saber com actuaran, ens en sortirem abans? ETA va fracassar, entre altres coses, perquè va fonamentar la seva lluita en una violència injustificable i això va dur la banda a perdre el nord i a abandonar, ja en la darrera època, el seu objectiu de ser –la independència del País Basc– per passar a lluitar, gairebé de manera exclusiva, per l’acostament dels seus presos. No ho tenim fàcil, però una cosa és certa: si l’Estat va aguantar més de 800 morts d’ETA, voleu dir que l’aturaran, quatre rocs d’aquests que guarda Albert Rivera com a prova de no sé què, llançats contra la policia? “I have a dream…!” (Martin Luther King).

Si l'Estat va aguantar més de 800 morts d'ETA, voleu dir que l'aturaran quatre rocs llançats contra la policia?

Desobeir