Felicitats, Marcel pel 'Va com va', per la 'Cançó de suburbi'! i per totes les que encara em queda escoltar

A primera hora no vaig gaire desperta, que ja ho sé, i ho accepto. Estic al cas, per supervivència, però no vaig gaire més enllà. Les reflexions m’arriben quan el sol se’n va... “Va com va”, que diu el cantautor vigatà, Marcel Marimon. Jo tampoc el coneixia, ha estat una descoberta en cultura musical tardana –per la meva edat, no la seva–: un noi amb guitarra, sembla sortit d’una agrupació excursionista, acompanyat d’una noia de talant equivalent amb violí, són damunt d’un escenari preparat per amenitzar una botifarrada, un dilluns de festa major de Granollers, a la plaça de la Caserna. Té estil popular que, a mesura que avança la vetllada, va entrant, va animant i va calant. Amaga una espurna de trobador, barreja de poeta i cantautor de la cultura popular catalana. Em va encuriosint. Ni jo mateixa sabia que m’agradés aquest estil musical. Un CD dels que ja no estan de moda, a canvi de la voluntat, a peu d’escenari. Sembla que el trajecte de casa a la feina el porto assegut de copilot amb la guitarra. Ja fa molts i molts dies que escolto les mateixes dues cançons. Arrossego la festa major des d’aleshores. La música havia de ser l’acompanyament, la gràcia era coure’t la tira de massa de pizza enroscada en un pal de fusta fins que un expert en la matèria t’indicava el punt òptim per extreure’n el pal i bescanviar-lo per una botifarra ja cuita. Sorprenent imaginació que tenen moltes persones anònimes i que aprofito per felicitar. Cal més talent popular al carrer per alimentar i fer créixer les festes majors. Allò cap on anava: el noi d’impressió excursionista amb guitarra i acompanyat amb violí. Entonen unes primeres peces per animar la vetllada, d’entre les quals ressalto la meravellosa havanera Vestida de nit de la Sílvia Pérez Cruz, amenitzada perquè tothom s’hi enganxi. Crec que soc l’única que la canta amb tant de detall que recordo els moments en què l’artista respira i modula la veu. Per a qui no la sàpiga, que l’escolti perquè no té equivalent melòdic –i ho diu algú a qui l’avorrien les havaneres, que tampoc mai no els hi he trobat el què–, però que des que aquesta va entrar per l’oïda, ho ha canviat tot. Doncs que molt, molt, la gent no es va animar a sortir a ballar... però, tot i això, va anar calant a la cantonada de la nostra taula: un grup de pares i mares i adolescents respectius. Tres pares es van sumar al cor de veus del jove trobador, engrescats amb una ampolleta d’oruxo acabada de portar de les vacances a Galícia i que van poder allargar tota la vetllada –a partir dels 45 l’alcohol ben dosificat és un dels pilars per assolir el punt de ximpleria tantes vegades oblidat pel pas dels anys. De fet, aquests pares van ser l’únic pilar de què va disposar l’insòlit duet. Jo no conec l’estil trobador. He llegit poca poesia perquè sempre he pensat que la poesia l’entén a la perfecció el que l’escriu. I em sembla que si jo no l’entenc com el poeta voldria perd tot el seu valor i no s’ho mereix, ai no ho sé! Que potser només n’he llegit quan era adolescent, tampoc ho recordo. Però, vaja, que mai és tard per engrescar-se en res. I que tot venia per la cançó del Va com va, on la veu del Marcel té aquest no sé què indefinit d’un català exquisit i molt ben vocalitzat –admiro profundament les veus que vocalitzen, m’impressiona la fortalesa que transmeten– i que m’ha entrat i que explica –i tampoc no sé si és tal com s’ha escrit– la diferència entre el ric i el pobre, entre el que veig de l’altre i el que veuen de mi, amb una actitud que no sé si és en les meves arrels però m’és familiar. Com també ho és la frase “va com va”. Com s’ha pogut inventar una cançó basada en una expressió com aquesta? Chapeau per a tu, Marcel? T’inspires en l’Ovidi Montllor, prou que ho dius, que li has dedicat un àlbum. I diu així: “A tu t’emprenya molt, que jo et tingui mania, va com va.” I així comença la cançó. Remata cada frase l’acompanyament de l’acordió (el seu pare, Francesc Marimon); el contrabaix; el protagonista, a guitarra; el violí i segona veu (Clara Ayats); el llaüt i una suau percussió. “A tu t’han dit preciós, i a mi m’han dit: tu, calla! Va com va...” i el fil de les diferències amb l’altre es va ajustant fins que, com sempre, el que viu del “va com va” se n’ha fet un tip i es transforma en el “va com vull”: “Si jo ja m’he cansat d’anar vivint dient el va com va... al va com vull, com volem.” Interessant evolució la del protagonista de la història que explica el Marcel i molt pròpia de la història dels catalans. Felicitats, Marcel pel Va com va, per la Cançó de suburbi! i per totes les que encara em queda escoltar. Jove trobador i joglar, part de la nostra història, amb una manera de fer música amb molt d’humor, de cultura i d’expressió de les emocions. Gran troballa musical!

Felicitats, Marcel pel 'Va com va', per la 'Cançó de suburbi'! i per totes les que encara em queda escoltar

D’estil trobadoresc