Atendre requereix la saviesa de la ciència, la precisió de la tècnica, la cura de l'ètica i el tracte de l'estètica

Diagnosticar no és curar. Tot i ser cert que el primer pas per poder curar una malaltia sol ser un bon diagnòstic, també ho és que del diagnòstic a la cura pot haver-hi un gran recorregut, que en ocasions es fa insuperable. Això que passa en l’àmbit de les cures del cos succeeix també en allò que concerneix la cura de la ment o la incentivació i aprofitament de les intel·ligències. La medicina és ciència que, immersa en la realitat corporal, requereix un art compromès a aconseguir la salut del cos tractat. Així mateix, l’educació és ciència i art perquè atendre, en allò que ho necessita, cada singular requereix la saviesa de ciència, la precisió de la tècnica, la cura de l’ètica i el tacte de l’estètica. Aquests darrers dies diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò dels resultats d’un estudi del servei de psiquiatria del Vall d’Hebron i Sant Joan de Déu, segons el qual la major part dels trastorns que solen afectar el rendiment escolar no s’arriben a diagnosticar. L’estudi se centra en la manca de diagnòstics i és en això que els mitjans han posat el focus de la notícia. No obstant això, docents, pares i mares i autoritats educatives no hauríem de perdre de vista la globalitat del problema. Canviar l’etiqueta de gandul, brètol o passota per la de dislèctic, discalcúlic, TDAH o hiperactiu no ajuda ningú si no hi ha després l’oportuna atenció. És rellevant poder fer un bon diagnòstic en el moment precís, complet i pertinent, però cap infant ni cap adolescent de família amb pocs recursos se’n podrà beneficiar si després de ser diagnosticat no rep una atenció personalitzada i gratuïta. Saber que tens càncer no serveix de res si no disposes de cap cura o si l’única existent només és a l’abast de les cent famílies més riques del món. És l’atenció sostinguda el que ens ha de preocupar. El diagnòstic ha de ser el punt d’inici d’un servei que hauria d’assistir, tot el temps que calgui, cada infant o adolescent que trobi entrebancs que li frenin l’aprenentatge i això només pot oferir-ho una potent xarxa pública, dotada de bons professionals, estratègies i recursos per encarar-ho. No disposar-ne suposa un augment immoral de la iniquitat. Un diagnòstic fet acuradament potser no s’haurà de renovar fins després d’anys. L’atenció, per ser efectiva i eficaç, se sol allargar en el temps i requereix un treball en xarxa entre docents, família i professionals especialitzats.

Atendre requereix la saviesa de la ciència, la precisió de la tècnica, la cura de l'ètica i el tracte de l'estètica

Diagnòstic o atenció?