Crec que és important promoure el diàleg, encara que siguem diferents, per no caure en fanatismes

Dues vegades han vingut a casa meva dues dones d’origen llatinoamericà. La primera venien a oferir-me la seva revista Atalaya i, sobretot, el seu temps per xerrar una estona. Em van deixar la publicació, en què el tema central era: “Creu que Déu pensa en vostè?” A les seves pàgines s’aborda la culpabilitat del sofriment. Vam començar a escalfar motors quan els vaig contestar la pregunta després de presentar-me com a capellà catòlic. Però no els va importar. Van tornar un altre dia per canviar impressions. La segona vegada, al cap d’uns dies, van aparèixer les dones per continuar la conversa. Buscaven les seves respostes i es van trobar amb les meves preguntes. La meva actitud va ser d’escolta en tot moment. Encara que, de tant en tant, els deixava caure alguna qüestió que incidia a les seves vides. Això sí, sense caure en terrenys relliscosos. La dona més gran em va explicar el motiu pel qual va canviar de religió. Segons ella, ningú no li havia explicat amb precisió el significat de l’oració del Parenostre quan era catòlica. Tot seguint el fil del seu relat personal, em va saltar una espurna de tristesa entrellaçada amb un cert repte d’esperança. Possiblement Jesús va tenir aquesta experiència inicial amb aquella dona samaritana. Ja que uns busquen aigua sense tenir set i d’altres no saben el que busquen encara que tinguin set. “Jesús li va contestar: ‘Tots els que beuen d’aquesta aigua tornen a tenir set”, Jesús respon. “Qui begui de l’aigua que jo li donaré no tornarà a tenir set mai més, perquè l’aigua que jo li donaré serà com una font dins seu que li donarà vida eterna”. La dona li va dir: “Senyor, dóna’m d’aquesta aigua, perquè no torni jo a tenir set ni hagi de venir aquí a pouar.” (Joan 4, 13-15) Després d’una hora de parlar amb les dones de la Atalaya i del Despertad, els vaig preguntar quina cosa s’emportaven cadascuna de la nostra trobada. La gran em va confessar que li havia tocat la meva explicació del Parenostre i la jove va afegir que s’enduia el meu tarannà comunicatiu i respectuós. Jo els vaig comentar que em quedava amb el seu testimoni de vida. Ens vam acomiadar amb petons i abraçades. No sé si tornaran però tinc clar que romandré fidel a Jesús com la meva única font per acollir-les com a filles de Déu. Crec que és important promoure el diàleg, encara que siguem diferents, per no caure en fanatismes immadurs que fan trencar possibles ponts de comunicació i de creixement.

Crec que és important promoure el diàleg, encara que siguem diferents, per no caure en fanatismes

Diàleg autèntic