Al diàleg li passa com a l'honradesa, tothom vol fer-ne gala però gairebé ningú no en fa pràctica

Els cognoms posats a la paraula diàleg, diàleg comunicacional i diàleg existencial, em van sorprendre, fins i tot commoure. Sempre he pensat que el diàleg és una forma elevada de comunicació però mai no havia pensat en un diàleg existencial. Ara em reca no haver pres nota d’on ho vaig llegir i no us ho puc dir, però no he deixat de pensar-hi. Dialogar té un sentit molt valuós perquè és la màxima expressió d’una forma discursiva en la qual intervenen dues persones –o dos blocs– amb la pretensió d’intercanviar idees, cosmovisions o projectes. Per als socràtics el diàleg és una estratègia de pensament i de comunicació gairebé immillorable, òptima per acostar-se a la veritat. Avui, per poc que ens mirem el món i les interpretacions que se’n fan, sabem que la veritat, en singular i majúscules, no existeix i que només ens podem apropar a veritats diverses, minúscules, controvertides i complexes. Al diàleg li passa com a l’honradesa, tothom vol fer-ne gala però gairebé ningú no en fa pràctica. Dialogar vol dir, a més d’escoltar i comprendre l’altre, estar disposat a cedir, a canviar de pensament, a alterar la ruta fixada, a deixar-se sorprendre, qüestionar i criticar. Dialogar imposa un espai i un temps i que el temps sigui Kairós, no Cronos perquè no es pot dialogar sota pressió. El diàleg no és possible sense parlar amb sinceritat i callar amb prudència. El que s’ha dit és el mínim que demanem al diàleg entès com una forma de comunicació, el diàleg comunicacional, aquell que hauria de ser pal de paller de tota convivència democràtica. No es pot entendre cap democràcia que no se sostingui en la cultura del diàleg i del raonament. Però l’educació ha d’aprofundir en el diàleg existencial, que no exclou l’anterior, ben al contrari s’hi suma, l’enriqueix i l’humanitza i dona sentit a l’existència. Vivim en perill perquè es mercadeja amb l’existència, es compren i es venen les vides humanes, com si unes fossin més valuoses que altres. Només l’educació pot mostrar que no es poden fer categories ni classificacions dels éssers humans, que no n’hi ha de primera o de tercera, com alguns països volen fer amb immigrants per saber si els admeten o no en el seu territori. És urgent un diàleg comunicacional valent, que ens permeti pensar de nou un pensar nou i un futur possible i un diàleg existencial que doti de sentit cada breu, minúscula, exclosa o invisibilitzada existència humana.

Al diàleg li passa com a l'honradesa, tothom vol fer-ne gala però gairebé ningú no en fa pràctica

Diàlegs