Sense respecte als drets humans no hi ha dignitat. I sense dignitat tampoc no hi ha drets humans

Fa temps, tant als àmbits polítics i econòmics com a la societat en general, ha concorregut l’ús persistent d’un valor: la dignitat. Aquesta no tan sols ha estat un valor, sinó també un dret humà i una necessitat de poder exercir-la. Un clar exemple en serien les mobilitzacions del sobiranisme català, que porta un seguit de manifestacions pacifistes, que reivindiquen la democràcia i la seva dignitat com a dret i com a poble. Els analistes afirmen que la persona, la seva dignitat i els drets que li corresponen són els temes centrals de la ciència i de la filosofia del dret. En la ciència, els avenços han d’anar dirigits per a la millora de la vida de l’home. I en la filosofia, ens porta a l’estudi, a l’anàlisi per tal d’ordenar les idees: existència, coneixement, veritat, moral, l’ètica... i explicar-ne el sentit. Tots dos conceptes ben portats dignifiquen la vida de la persona. Vicenç Ferrer (1920-2009), cooperant català amb els més pobres a l’Índia, posava de manifest que, independentment de la nostra capacitat intel·lectual, del sexe, de l’origen o del color de la pell, els homes, sense cap excepció compartim un valor: la dignitat. Els entesos apunten des de l’etimologia –la disciplina que estudia l’origen de les paraules– que la dignitat es pot englobar en tres dimensions. La primera dimensió, l’ètica, pensada per a allò que és just, el que convé, que escau, que cal, que és mereixedor de ser respectat. A continuació, la política, com s’ha d’entendre, dins l’alt rang institucional, social, el fet de retre homenatge. No seria res més que una extensió política del sentit profund de la dignitat, que emmarca l’honor i d’honorabilitat. I finalment l’estètica, la que busca la dignitat en la bellesa, el goig, allò que és plaent... La dignitat dins la vessant filosòfica es troba expressada tant en la vessant personal, com social i comunitària. Ara bé, allò que preocupa de la dignitat és com s’identifica en la persona. No en el que se’n diu, d’ella, sinó en el que fa, com hi actua en l’ésser humà. I és que la dignitat en forma part de manera explícita com a principi bàsic; o sigui, que hi és inherent, que té vida pròpia. No és el mateix tenir-ho perquè et ve donat de fora, que ser-ho de condició. Els experts ens diuen el següent: “La dignitat és el fonament últim, la raó primera dels drets humans: sense dignitat –allò que cal, allò de què l’ésser humà és mereixedor– no té cap sentit parlar de drets humans. I, a l’inrevés, sense respecte als drets humans no hi ha dignitat. La dignitat, essent-ne el fonament, abasta tots els drets humans, i cada dret humà des de l’arrel. D’aquí que podem ben dir que la dignitat comença per un mateix: si algú no es tracta com cal a ell mateix, com pot exigir de ser tractat dignament? Com pot tractar dignament els altres? Aleshores caldrà tenir en consideració, després d’aquestes reflexions en veu alta, que sense respecte als drets humans no hi ha dignitat. I sense dignitat tampoc no hi ha drets humans.

Sense respecte als drets humans no hi ha dignitat. I sense dignitat tampoc no hi ha drets humans

Dignitat i drets humans