No podem oblidar que un no a temps pot ser educatiu i actuar preventivament

En Raimon cantava el crit de rebel·lia Diguem no! en plena dictadura franquista. La cançó, repetida fins a l’esgotament en temps de suposada normalitat democràtica, es podria seguir cantant, com un plany, una pregària o un ritual de resistència contra qualsevol fanatisme, perquè seguim veient com la por pot ser llei per a tots, com la sang que sols fa sang és llei del món i com la fam és el pa dels treballadors. El Diguem no! d’en Raimon és enèrgic i poderós i pot ser molt més que un crit de revolta. Pot ser una manifestació de l’esperit que educa l’infant contra tot caprici, el fons ètic que acompanya l’adolescent en el moment en què aquest és assetjat per les primeres grans temptacions o la veu de la consciència de l’adult massa propens a convertir-se en un narcís egòlatra i egocèntric. Hi ha pares i mestres que no creuen en el poder del no, defensen la llibertat plena de l’infant i afirmen que, tot sol, ja sap què vol i què ha de fer. Segons aquest corrent de pensament, l’únic que hem de fer els educadors és donar les eines necessàries perquè l’infant pugui fer-ho. M’escandalitza aquesta filosofia. Em sento mare, àvia i mestra en formació permanent, fins i tot anys després de jubilada, i no sé mai del tot què és el que vull o què és el més convenient de fer! Com ho pot saber un infant? Certament, els educadors hem de proporcionar eines, estratègies, situacions, climes, etc. per tal que infants i adolescents puguin desenvolupar les seves capacitats i créixer de manera harmònica i amb tota la llibertat possible. Però tot sol, o per si sol, cap infant ni cap adolescent –tampoc cap adult– està preparat per fer-se càrrec del que significa ser humà convivint entre humans o ser humà compartint món amb altres éssers vius. El món és limitat, finit i habitat per una complexitat altíssima d’éssers vius. Això imposa la necessitat d’establir límits i tot límit és un NO majúscul! Un no que pot ser dit suaument i amorosa, però que ha de ser ben ferm. Els nos han de ser pocs, clars, molt pensants, prudents i coherents, però no podem oblidar que un no a temps pot ser educatiu i actuar preventivament. No es pot educar instal·lats en el desig individual o asserenats pel pensament eternament positiu. Sí i no es complementen, sempre. Sense cap no, com neix la rebel·lia creadora? Com es pot sentir el desig d’emancipació? Com s’evita el dany, la guerra o la destrucció? Com es para els peus als botxins? No, diguem no!