Dins d’aquesta eterna lleugeresa
Fa uns mesos, per celebrar el 75è aniversari de la meva mare, vaig passar moltes, moltes hores remenant l’arxiu fotogràfic familiar per fer-li un àlbum resum de la seva vida. Des de fa 40 anys és una vida que, una mica o molt, hem compartit i els seus records són potser també una mica meus o a la inversa.
Al fons d’una de les capses em va sortir una instantània on jo tinc encara no 2 anys i bereno, en una taula baixa, amb els meus cosins, tots més grans. És un moment congelat en què ells, sabedors de la fotografia, miren a càmera i jo, embadalida amb vés a saber què ni me n’adono que em fan la foto i, a més, perdo el control sobre el plat i rellisca a terra un tros de pastís de xocolata que és captat en l’instant precís de precipitar-se al buit.
Aquesta imatge em parla de casa la meva mare abans de les obres que la van remodelar. En aquest moment precís del meu passat, les finestres i les persianes encara eren de fusta i les cortines, llargues fins a terra, de ganxet. Les estovalles són de quadres blancs i blaus marins i jo porto un peto texà blanc i els cabells tan curts, rossos i rinxolats que m’he de remirar i remirar per saber que sí, que ho sóc, que vaig ser jo, la d’aquest moment.
Aquestes imatges em transporten, sense voler-ho, a un moment que no recordo però que puc intuir. Que no tinc amagat a la memòria però que té la flaire d’altres moments viscuts en aquesta casa, amb aquest cosins a qui la vida ha anat regalant altres camins distants al meu i que inclouen una versió de mi sense ni un maldecap i el cap farcit de cargols rossos. I per un moment hi he sigut, dins d’aquesta eterna lleugeresa, i m’hi he volgut quedar, entre presonera i convidada, gaudint d’aquest ser sense drames, d’aquest existir sense problemes que és la infantesa en la majoria, feliç, dels casos.
Potser després d’aquesta foto els drames vitals es van començar a afilerar. Va ser plof, el pastís a terra i una darrera l’altra les coses de la vida, implacables i implacable.
Ara me la miro, aquesta jo amb l’únic problema de demanar un altre tros de pastís, i li diria: “Viu, viu, viu, devora la vida, gaudeix-la, esprem-la i mira, mira, mira sempre de fixar-te en les coses bones de la vida.”
Són aquestes coses –les petites, les que no ho semblen– les que et remeten a berenars d’infantesa amb els cosins, les que et donaran aquest record de felicitat, d’eterna lleugeresa on sempre t’hi voldràs amagar, protegir, tornar-hi.