No és fàcil trobar l’equilibri entre les ganes de passar pàgina per mirar endavant i la prudència d’evitar un rebrot

Després de vuit setmanes de la publicació del decret d’estat d’alarma, i amb el vistiplau del Congrés dels Diputats a una nova pròrroga de 15 dies, l’obligat i necessari esforç ciutadà per confinar-se com a solució per frenar la propagació de la Covid-19 ha donat resultats prou eloqüents. El pic de la malaltia ja s’ha superat, la xifra diària de defuncions disminueix, les UCI dels hospitals de Granollers, Mollet i Sant Celoni es van buidant de casos de coronavirus i els contagis retrocedeixen. Ara és l’hora d’obrir una nova etapa: la d’un progressiu desconfinament per retornar a una quotidianitat que ja tothom assumeix que serà ben diferent.

Per arribar-hi, però, transitarem a diferents ritmes, circumstància que generarà disfuncions. Dins una regió sanitària, com dins una comarca, hi conviuen realitats molt diferents. La incidència del coronavirus al Baix Montseny, per exemple, amb zones amb molt baixa densitat demogràfica, res té a veure amb la que s’ha registrat en àrees més urbanes, com ara Mollet o Granollers. Per això no ha agradat haver de continuar a la fase 0, la més restrictiva. I és que a les regions sanitàries que passen a la fase 1 –a Catalunya només són Tarragona, Terres de l’Ebre i Alt Pirineu– ja es poden fer desplaçaments dins la mateixa regió sanitària, reunions de fins a 10 persones o es poden obrir terrasses de bars i restaurants amb la meitat de la capacitat autoritzada.

A l’hora d’aixecar les restriccions, no és fàcil trobar l’equilibri entre les ganes de passar pàgina per mirar endavant i la prudència d’evitar un rebrot que ens fes anar enrere. De totes maneres, caldria trobar fórmules per ajustar les decisions a cada realitat. De la mateixa manera que la província no és la unitat territorial més idònia per regir la desescalada, tampoc ho acaba de ser del tot la regió sanitària. Les àrees bàsiques de salut (ABS), o fins i tot les agrupacions d’ABS, en tant que unitats més ajustades als fets diferencials, presentarien menys disfuncions. Però, ara, més que jugar a fer mapes, el que cal demanar és que els missatges siguin clars, que amb l’aval tècnic pertinent es facin passos endavant i que més que mesures coercitives es confiï en la responsabilitat i la conscienciació de tota la ciutadania. Fet i fet, el grau de civisme que demostrem cadascun de nosaltres serà el millor indicador per mesurar l’èxit de la desescalada.