En Pep Fort exemplificava bé el desencís actual de molts independentistes, però ell tenia clar que no es podia abandonar la lluita

El 7 de juny passat va morir a l’Hospital General de Granollers l’activista independentista Pep Fort i Padró, veí de Cànoves, a 65 anys, després d’un llarg combat per viure des que, 13 anys abans, un càncer molt agressiu el deixés amb la salut malmesa. Tanmateix, fort com era –fent gala del seu cognom– i bromista de mena, fins i tot es mofava dels contratemps mèdics que anava enllaçant i els despistava no parant de treballar per la llibertat del país i sempre a punt per a qualsevol sarau amb la família i els amics.

La malaltia es va manifestar coincidint amb els anys d’eclosió del procés sobiranista, als quals es va lliurar amb cos i ànima, en una lluita a la qual se sentia cridat. I és potser per això que tenia més pressa que ningú en la consecució d’allò que una ciutadania il·lusionada va votar heroicament l’1 d’octubre de 2017, malgrat les amenaces i els cops de porra.

Animós, sorneguer, energètic, bon vivant, optimista, excessiu gairebé en tot i carboner incombustible de la colla del carboneig de Cànoves, en nombroses de les reunions indepes inoperatives on assistia no s’estava de dir: “Ep, jo aquí no hi he vingut a fer amics, hi he vingut per fer la independència”. D’amics, certament, no n’hi faltaven i, a més, amb el seu to franc i sincer en guanyava de nous, per més que hi discrepés.

Vaig tenir la sort de compartir reunions, actes i àpats esbojarrats amb ell, sobretot durant l’etapa que va ser coordinador de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) al Vallès Oriental, en els gloriosos anys 2016-2018, en què el somni semblava a tocar. Abans havia estat també coordinador de l’ANC del seu poble i, en els costeruts temps de repressió posteriors al referèndum de l’1-O, va ser membre del secretariat nacional de l’ANC en representació de la comarca. Va dimitir del càrrec el 20 de novembre de 2020 –amb set secretaris més–, crític amb la “passivitat” amb què considerava que s’actuava davant la “partitocràcia d’uns autoanomenats partits independentistes que formaven governs autonomistes”. Llavors van crear l’associació Donec Perficiam, partidària de l’unilateralisme en l’aplicació dels resultats del referèndum d’independència. En la mateixa línia, l’abril del 2023, va impulsar l’associació Acord per la Independència, que va pretendre sense èxit crear una agrupació d’electors alternativa als partits.

Ara que ens ha deixat, i massa enllà de la darrera conversa que havíem mantingut, repasso amb emotivitat els missatges de WhatsApp que ens havíem creuat els darrers anys i em surt, entre d’altres, la seva autopresentació de quan es postulava com a candidat a l’assemblea de representants per al Consell de la República Catalana, per a la qual també va resultar elegit. Allí, en uns breus apunts ben significatius, s’hi definia a si mateix com un “treballador incansable i tossut” que es proposava d’aconseguir que el Consell per la República “pensés en clau de país per sobre de partits” i que “fos la casa de tots”.

Més enllà de compartir-hi la decepció de tants independentistes davant les baralles entre uns partits desorientats i espantats, amb els líders a la presó i a l’exili, incapaços d’establir estratègies conjuntes, no puc pas dir que estigués d’acord amb els seus criteris sobre com redreçar de forma efectiva el rumb d’una gesta tan complexa com la proposada. La frustració després de tanta lluita il·lusionada, bestialment combatuda per l’Estat espanyol amb la repressió del tot antidemocràtica que sabem, era i és ben comprensible. Sovint, però, un excés de crítica agra ha acabat fomentant una major divisió i una actitud autodestructiva en el si del moviment que ha propiciat un derrotisme, una desmobilització i un abstencionisme electoral, per a mi del tot estèrils, sense crear cap alternativa.

Per això guardo com un tresor ben especial el bonic clauer de plata que reprodueix una senyera estelada, amb l’eslògan “Fem pinya” al revers, que els companys de la coordinadora comarcal que ell encapçalava ens van regalar als tres representants de la comarca al secretariat nacional de l’ANC dels anys 2016 al 2018 –la Neus Portet, en Pere Miralles i un servidor–, quan vam acabar-hi els nostres dos mandats d’aquell període tan intens i encoratjador.

En Pep Fort exemplificava bé el desencís actual de molts independentistes, però a diferència de tants que només despotriquen i escampen bronca des del sofà o des de tribunes tòxiques, ell tenia clar que no es podia abandonar la lluita. El seu lema Donec perficiam –en llatí, que significa “fins a reeixir, fins a aconseguir-ho”, emprat per les Reials Guàrdies Catalanes de l’arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió espanyola– és una crida a no rendir-se mai davant les derrotes i contrarietats de tota mena. Aquella vella divisa èpica que va ajudar a popularitzar al món independentista, juntament amb aquella altra de “Fem pinya”, són del tot imprescindibles per avançar. I la no rendició i anar units com a poble, també contra tot derrotisme, són propòsits de la seva lluita que romanen com a deures pendents.

El camí cap a la llibertat és un procés –sí, un procés, efectivament, iniciat el mateix 1714 i que cal no banalitzar– construït en una cadena col·lectiva de voluntats de la qual Pep Fort n’ha estat una baula valuosa. Donec perficiam, benvolgut company.