Dones
El 8 de març és dia per recordar que no hem arribat a la igualtat que totes desitgem i que seria de justícia instaurar. Dia per trobar-nos a les places i cridar que continuem somniant unes relacions humanes lliures de prejudicis i discriminacions, que volem sentir-nos i ser lliures, sense violències de cap tipus i enlloc. Dia per manifestar que estem decidides a protegir la vida, que volem un món en el qual tota vida tingui el mateix valor, és a dir, “que tota vida humana sigui considerada digna de ser plorada”, com diu Judith Butler (La fuerza de la no violència. La ética en lo político. Paidós, 2021)
Però aquest 8 de març és trist i desolador. Dones i criatures fugint d’una guerra atroç. Dones esperant el part, parint i estrenant-se com a mares en soterranis foscos i insalubres, escapant de projectils assassins i maldant per mantenir la calma en un mar de destrucció. Nenes dibuixant en soterranis d’escoles o altres amagatalls, en un intent de fer veure que es pot continuar fent escola mentre carros de combat enemics es passegen per la ciutat destrossant-la al seu pas. Àvies empantanegades entre les runes d’un pont destrossat. Mares sobre l’asfalt, mortes quan intentaven fugir amb els seus fills, cossos inerts al costat d’una maleta amb objectes triats per fer llar ben lluny de casa. Dones acomiadant fills, marits, germans i nets que abandonen la seva quotidianitat per agafar una arma i lluitar contra l’exèrcit invasor. Dones-soldat professionals de la lluita o enrolades aquests darrers dies en les milícies civils, aprenent l’art de la guerra.
Feministes d’un color i un altre, separades per pensaments i paraules, conceptes vells i nous, enfrontades i fent-se retrets i contraretrets. El feminisme torna a sortir al carrer amb esquerdes que no ens podem permetre perquè és urgent caminar juntes, totes i tots. Juntes donant valor a vida. Cap vida no és possible sense donar-se suport mutu perquè, vulnerables i interdependents, ningú no es pot sostenir sol. Així, com continuem fent possible la vida? Com preservem la vida? Com donem testimoni a les generacions joves que viure és més que seguir viu. La pandèmia i la guerra ensenyen que tots necessitem els altres per continuar vius i ens mostra que per fer possible la vida cal frenar tota exclusió i evitar morts evitables. D’aquí la urgència de bastir una ètica de la no-violència, que impedeixi tenir raons per agredir o matar.