Mireu-vos al mirall i respirem tranquil·les: som tan boniques i hem viscut tant que penso brindar per vosaltres tantes vegades com calgui aquest estiu

Totes les meves amigues estan descontentes amb el seu cos. I contentes a la vegada també perquè ja tenim una edat i una consciència –i ho celebrem molt!–, però també estan descontentes. Ho estem. Jo també. Alguna pel pes, pel volum, per la panxa, per les cames, per les canes, per les arrugues sobre el llavi, per l’edat o per tot plegat. Jo me les miro i l’únic que veig són dones meravelloses i formidables. La majoria amb feines que els agraden i les realitzen; mares de nens i nenes increïbles i persones divertides, valentes, capaces i úniques totes elles. Jo també. Quan ens mirem, però, físicament i, especialment ara a l’estiu, les dones, les meves amigues i jo també –i crec que en general totes les dones– tendim a mirar-nos des de la imperfecció que veiem, que ens allunya dels estereotips. Nosaltres, que fa anys que lluitem per oferir a les nostres filles altres models i als nostres fills altres prioritats, ens preocupem encara pels quilos per sobre què marca la bàscula, la talla X o els solcs al voltant dels ulls. Parlo de cànons estètics, no de salut. Parlo de dones sanes que es miren el cos i que potser no mengen el que els agrada o no beuen alcohol o no es posen un biquini. He pensat que totes aquestes dones i jo –jo també– el que hauríem de fer seria plantar-nos davant del mirall i estimar-nos molt, per dins i per fora. I reivindicar-nos molt, per dins i per fora. I dir-nos fort a nosaltres mateixes i al món: “Soc així i m’agrada. I ja n’hi ha prou que ningú em digui com ni què ni quan ni per què. Ja n’hi ha prou d’intentar ser diferent.” I abraçar-nos, fort. Amigues: sou meravelloses com sou. Amb totes les vostres imperfeccions. Amb les panxes i les arrugues i el pes i els dolors que teniu al cos. Perquè així és com sou i sou fantàstiques. Soc alta i gran. He estat sempre corpulenta. Faig un 40 de peus i els seus dits no m’agraden gens –tinc una amiga que sempre en fa broma, dels meus dits!– i tinc les cuixes grans. També. Per això a l’estiu prefereixo dur pantalons. Tinc cel·lulitis, estries, quatre cicatrius a la zona abdominal, uns pits bonics, un somriure gran, els ulls marrons i no em tenyeixo –i les canes que començo a tenir posen molt nerviosa la meva perruquera– i sabeu què? Que estic estupenda. Que no soc perfecta i al mateix temps, sí que ho soc. Perquè sóc meravellosa. I amigues, totes, dones, totes –i homes també, que també sé que patiu pel físic i ho feu en silenci també, però sobretot dones–: sou meravelloses vosaltres també. Mireu-vos al mirall i respirem tranquil·les: som tan boniques i hem viscut tant que penso brindar per vosaltres amb cerveseta freda i copes de vi a vessar per totes vosaltres tantes vegades com calgui aquest estiu.

Mireu-vos al mirall i respirem tranquil·les: som tan boniques i hem viscut tant que penso brindar per vosaltres tantes vegades com calgui aquest estiu

Dones meravelloses