Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Dones

Les dones, d’ençà que el món es món, han hagut de lluitat de valent per fer prevaldre els seus drets i massa sovint la seva integritat física.

Que les dones es reivindiquin no tan sols és una cosa fonamental sinó higiènica. Un document del segle IX, descriu amb pèls i senyals –mai millor dit– com n’era de peluda n’Emma de Barcelona, la tercera dels deus fills de Guifré I de Barcelona, el Pilós (Girona, 840 – Valldaura, 897), que havia sortit pelosa com son pare i com la dona, amb només 5 anys d’edat, ja va estar destinada al monestir de Sant Joan de Ter –més tard, “de les Abadesses”–, del qual seria l’abadessa a l’edat de 15 anys.
Guifré I, comte de Barcelona, Girona, Osona, Urgell, Cerdanya i Conflent va contribuir al repoblament de la Catalunya central després de les escomeses musulmanes, que obligaren la gent a abandonar terres planes i buscar recer en zones més muntanyoses. Les cròniques medievals dels reis catalano-aragonesos li atorgaren el títol de Pare de la Pàtria que –com tothom sap–, ferit de mort en una ràtzia sarraïna, va empremtar damunt de l’escut la seva mà tacada de sang, i va formar les quatre barres que avui són la nostra bandera. Però la tasca de repoblament no la va acabar tot sol Guifré I, sinó que aquella acció civilitzadora la va continuar la seva filla Emma de Barcelona. Una dona que va aprendre a llegir i a escriure –cosa inusual– i que va ser la primera abadessa de Catalunya que va establir al monestir de Sant Joan de Ter un scriptorium amb un nucli de clergues i jutges que s’encarregaven de la redacció de llibres litúrgics per proveir a les noves esglésies de les zones repoblades. Emma era una dona forta que es va dedicar intensament al càrrec i que estava molt dotada per a la gestió política i econòmica. Va integrar tot un seguit de parròquies –algunes de les quals sovint havien estat erigides pels mateixos colons– perquè fossin consagrades per la jerarquia episcopal. Molt probablement, ho va fer amb algunes d’aquelles que formaven l’Alou Comtal de Montbui, però de les que se’n te constància documental són: l’església de Sant Martí del Congost, a Aiguafreda (898); la de Santa Maria del Camí, que va ser priorat i hospital, a la Garriga (921); l’església de Sant Genís, a l’Ametlla del Vallès (931); l’església de Sant Sadurní, a la Roca; les de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor i la de Tagamanent (932).
Al poble de l’Ametlla hi ha un carrer dedicat a la abadessa Emma i al districte de l’Eixample de la ciutat comtal els jardins d’Emma de Barcelona.
EL ‘DESLÍS’ D’UNA DONA
I UN BAR DE CAMBRERES
Les dones, d’ençà que el món es món, han hagut de lluitat de valent per fer prevaldre els seus drets i massa sovint la seva integritat física. No cal furgar gaire en el passat per veure que a finals del segle XVI i primers del XVII les pobres fetilleres, acusades de bruixeria, salvatgement van ser passades per la forca; a Catalunya es parla d’unes 400 dones que van ser incriminades i jutjades pel que ara entendríem com a societat civil –que no eclesiàstica– només per complaure la plebs.
La Campana de Gràcia va ser un setmanari satíric que es va editar durant més de 64 anys. El 10 d’abril de 1881 hi apareixia aquesta notícia breu: “Una treballadora de Sant Feliu de Codines va tenir un deslís. Com a bona mare vá encarregar-se del seu fill, á pesar de que el rector estava empenyat en que’l dugués als bordets [casa pública on van a parar els nois nascuts de pares desconeguts, cercant que algú els reculli] No podent-ho lograr a las bonas, aná a veure a l’alcalde per fer-la treura del poble, y com que l’alcalde no vá voler accedir en una semblant barbaritat, ha anat á veure á tots els fabricants, ab la piadosa intenció de que no dongan treball á aqueixa pobre mare. Vaya una manera d’entendre la caritat lo rector de Sant Feliu!” D’aquesta soferta mare en desconeixem el nom, i fora bo saber-lo per reivindicar el seu coratge de dur un fill al món i fer-lo créixer, sola i desemparada per una comunitat en oposició. En canvi, el reverend que s’esmenta a la notícia, el rector Tomàs Vila –a la parròquia del 1850 al 1884–, ell sí que té un carrer dedicat al poble…
L’altra cara de la moneda es va mostrar amb total transparència l’any 1920, precedida, això sí, d’un gran escàndol, quan al mig del poble, a l’edifici de Can Cuà, s’hi instal·lava la cerveseria Las Columnas, un establiment regentat per cambreres. Un espai transgressor i d’assossegament per a traginers desorientats i per a casats a qui la seva parenta havia avorrit. Em fa l’efecte que els tres ecònoms que simultàniament es van succeir en la regència de la parròquia del 1920 fins al 1929 es devien fer un tip d’excomunicar hòmens a tort i a dret.

La cerveseria Las Columnas al voltants de 1920.

EL PRIMER DIVORCI
Durant la Segona República, el 1933 es va produir el primer divorci a Sant Feliu de Codines, protagonitzat per la Vicenta Pratjussà, de Can Figuerol, i el seu marit, Josep Solà. La parella s’havia casat aquell mateix any i sembla que la convivència a la llar es va fer insuportable per a l’home, que havia de compartir l’espai amb la dona, la cunyada i la sogra. No li va anar gens malament aquella separació, a la Vicenta, una incansable treballadora que juntament amb la seva germana Maria anaven a la fàbrica i, a més, tenien cura de la peça de terra que, segons les veus del moment, conreaven com el millor dels pagesos.
Són comptades, però, les dones que han entrat a formar part de la història del municipi. Si es repassen hemeroteques, pràcticament només hi trobem la política Laia Berenguer Puget, integrant de les Joventuts Socialistes Unificades i posteriorment membre destacada del PSUC i d’Iniciativa per Catalunya, exiliada i empresonada pel règim franquista durant la postguerra. Berenguer va ser una de les fundadores de l’Assemblea de Catalunya i alcaldessa de Sant Feliu entre el 1988 i el 1990. Membre de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme i de l’Associació Les Dones del 36. Aquest 2020 la doctora en història Nadia Varo ha publicat la seva biografia La presó o el poble?

eLS POLÍTICAS Rafael Ribó, Dolors Folch, Laia Berenguer, Gregorio López Raimundo.

El març de l’any passat, coincidint amb el Dia de la Dona, la pintora santfeliuenca Mercè Julià va presentar a la Sala Delger de Caldes de Montbui la seva darrera obra titulada “Dona”, una exposició que, per cert, va tenir un centenar llarg de visites i que havia de continuar amb un programa itinerant que recorreria diverses sales de la nostra geografia. Es tractava d’una amplia mostra de les pintores d’avantguarda que, d’una manera més o menys subtil, van quedar tapades, a l’ombra de les figures principals de l’art contemporani que formen els homes pintors. Tot just després d’aquesta primera –i única– presentació, la iniciativa va quedar estroncada per la maleïda pandèmia.
Si fem una ullada al nomenclàtor local, tan sols un carrer duu el nom d’una dona. Es tracta del carrer Magdalena Roca Umbert, filla de Joan Roca Cassart i Maria Umbert Ventura, que va cedir una de les seves propietats al municipi i, en contraprestació, aquest li va perpetuar el seu nom en un carrer. Mira que amb nom de dona només n’hi ha un, de carrer, eh! Doncs encara la vam haver d’espifiar, retolant a la placa el seu segon cognom amb H Humbert.

Rètol del carrer Magdalena Roca Humbert, segon cognom errat, que hauria de ser Umbert.

LA PREGUNTA

Està a favor que a l’exterior s’hagi de dur mascareta?

En aquesta enquesta han votat 1282 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.