Els tres intel·lectuals no van dubtar mai a sacrificar-se personalment per mantenir la llengua catalana i la seva literatura quan tot hi anava en contra

Joan Coromines, Joan Sales i Antoni Badia i Margarit / Fundació Coromines i Biblioteca de Catalunya El 3 de setembre de 1949 Joan Sales (1912-1983) escrivia en una carta al seu amic, el lingüista eminent Joan Coromines: “És perquè tinc fe que d’això nostre se’n pot fer una nació (un altre error dels catalanistes era creure que ja ho era), o sigui, un organisme social dotat d’Exèrcit, Església, Universitat i Estat propis, que continuo essent nacionalista, i més nacionalista que mai”. Trobar una afirmació com aquesta escrita en una carta l’any 1949, és a dir, en uns anys de negra postguerra i en plena duresa de la dictadura franquista, durant la prohibició rigorosa de la llengua i cultura catalanes, impressiona per la seva modernitat i la seva convicció. “És com si viatgéssim a través d’un túnel”, diu Sales a Coromines en una altra carta referint-se a l’època que els ha tocat viure. Joan Sales havia estat comunista durant la seva joventut, però el que va veure al front d’Aragó, especialment per part de les columnes anarquistes contra monestirs, esglésies i clergat, el va fer evolucionar fins a convertir-se al catolicisme durant l’exili americà. Però l’afirmació la feia ja tornat a Catalunya i, si algú interceptava la carta (els censors obrien les cartes habitualment a l’època), una afirmació com aquella li podia suposar presó. Joan Sales fou, a més, l’editor de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, de Bearn o La sala de les nines de Llorenç Villalonga i de K. L. Reich d’Amat Piniella. Com a editor finançà l’edició d’aquestes grans novel·les en plena postguerra fent el porta a porta per trobar subscriptors per al Club Editor. Qui feia aquesta feina de comercial no era només un comercial, també fou l’autor d’una de les millors novel·les de mitjan segle XX sobre la Guerra Civil: Incerta glòria (1956). L’afirmació també crida l’atenció perquè entén el concepte de nació de manera dinàmica, com una cosa en construcció permanent i no com una imatge fixa, que és el que tendeixen a projectar els nacionalismes ultrats. Joan Sales es cartejava amb Joan Coromines (1905-1997) perquè feia excursions de recollida lexicogràfica per al filòleg. Joan Coromines publicà el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-1957), que li va donar fama internacional, però també fou l’autor del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-1991) i de l’Onomasticon Cataloniae (1931-1994). Es trobava exiliat. Feia de professor a la universitat de Chicago, i des dels Estats Units no sempre podia sentir les veus que necessitava recollir per als seus diccionaris. Estem parlant de no pocs milers de pàgines escrites per un filòleg que no dubtava de treballar 14 hores al dia. El diccionari etimològic del català, que va haver d’esperar molts més anys que el del castellà, el dobla en extensió; fou el regal del filòleg a la comunitat catalanoparlant, un regal generós que va ocupar tot el seu lleure de jubilat. Joan Sales li va fer de corrector d’alguns volums. Considerava el diccionari “un poema de la llengua”. Foren uns quants els qui, per sort, van ajudar el filòleg. I entre aquests hi trobem Antoni Maria Badia i Margarit (1920-2014), de qui també tenim un epistolari amb Coromines. Catedràtic de Gramàtica Històrica i rector de la Universitat de Barcelona des de 1978, Antoni Maria Badia i Margarit sentia un profund respecte per Coromines. Si en el cas de Sales i del mateix Coromines ens trobem amb intel·lectuals d’un gran temperament i d’una franquesa directa, en Badia i Margarit trobem un home d’educació elegant i una gran capacitat d’organització i de posar d’acord gent de tendències diferents. Aquest sentit de l’educació exquisit i delicat de Badia i Margarit plana per totes les cartes que adreça a Coromines, a qui hauria volgut tenir de mestre si l’exili no l’hagués allunyat del país. Per això aprofita qualsevol avinentesa per fer-li agafar l’avió quan Coromines ja té cobertura com a ciutadà dels Estats Units. Fou gràcies a Badia i Margarit que més d’una vegada veiem Coromines als congressos de lingüística de la postguerra on el rector sacrificava hores en tasques organitzatives interminables. Resseguir l’epistolari entre tots dos dona una idea de com la lingüística catalana maldava per mantenir els seus estudis en un règim que sempre la va perseguir. Coromines no va dubtar més d’una vegada a denunciar la prohibició que la dictadura feia del català en tots els àmbits. Hi ha aspectes commovedors dels dos epistolaris perquè alhora resulten exemplars. Joan Coromines va sufragar durant els anys de la postguerra l’edició de les obres del seu pare, un dels nostres intel·lectuals importants d’abans de la Guerra Civil… Els tres intel·lectuals no van dubtar mai a sacrificar-se personalment per mantenir la llengua catalana i la seva literatura quan tot hi anava en contra. Sales va passar els seus darrers anys com a corrector perquè, com a editor, no havia pogut arribar a cotitzar la seguretat social i corria el risc d’una vellesa sense recursos. Badia i Margarit es va prodigar incansablement en el magisteri de la llengua catalana. Coromines va haver d’esperar a la seva jubilació per redactar l’Onomasticon Cataloniae i el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. UNA RAJOLA DE XOCOLATA El poeta i filòleg Carles Duarte també va ajudar Joan Coromines en la redacció d’alguns volums del diccionari etimològic. M’explicava fa uns anys que plegava a la tarda de la feina i anava fins a Pineda de Mar, on residia Coromines. Començaven a treballar cap al vespre perquè Coromines era d’activitat més aviat nocturna. Quan tocaven les 12 de la nit, Carles Duarte, llevat des de primera hora del matí, notava el cansament. Joan Coromines aleshores parava i li oferia una rajola de xocolata Suchard perquè recuperés forces i tots dos la compartien. Després de la llaminadura s’hi tornaven a posar fins a la matinada. Qui no s’ha sentit temptat per la xocolata quan acusa l’esforç i el cansament, oi? Puc imaginar-me les dues ments dels filòlegs nodrint-se amb la xocolata sota el paraigua de llum tènue d’una mitja lluna abans de tornar-s’hi a posar, mentre la gent de Pineda dormia i tot romania en silenci. Quan hom pensa en tantes hores de treball esmerçades s’adona que la cultura d’aquest país s’ha fet amb la suma callada d’enormes esforços individuals. Segurament, sense la capacitat de treball, la tenacitat i l’esperit de sacrifici de molts d’aquests talents no seríem on som. I, com que no sempre l’esforç intel·lectual té la seva recompensa, però en aquests casos els resultats són evidents, aquella rajola de xocolata que es menjaven sota la lluna adquireix una dimensió que la sobrepassa i la fa més dolça.

Els tres intel·lectuals no van dubtar mai a sacrificar-se personalment per mantenir la llengua catalana i la seva literatura quan tot hi anava en contra

Dos epistolaris de Joan Coromines amb Antoni Badia Margarit i Joan Sales