Reivindicar el dret a no viure permanentment indignats no és desentendre’s del que passa. No és mirar cap a una altra banda. És, paradoxalment, una altra forma de responsabilitat.

Ens indignem molt. Massa. Ens indignem tot el dia, gairebé a totes hores. Ens llevem amb una indignació, dinem amb una altra i abans d’anar a dormir encara n’hem compartit unes quantes més pel mòbil. Tenim motius: guerres, injustícies, polítics excitats... Ens hem acostumat a viure en un estat d’alerta moral permanent, com si estar enfadat fos una prova de lucidesa i no, sovint, una forma sofisticada de cansament. Creiem que si no ens indignem és que no ens importa res. Que si no reaccionem de seguida és que som indiferents. Que si no tenim una opinió clara sobre tot és que no estem a l’alçada del temps que ens toca viure. I així anem, saltant de polèmica en polèmica, de titular en titular, d’escàndol en escàndol, amb el cor sempre en tensió i l’ànima cada cop més exhausta. Vivim enganxats a una successió ininterrompuda de conflictes, escàndols i bàndols. Ben cert. Cada dia hi ha un nou motiu per enfadar-nos, per assenyalar, per triar trinxera. I qui no entra en aquest joc sembla sospitós. Hem convertit la indignació en obligació moral, i això està deixant moltes persones cansades per dins, encara que no sempre sàpiguen posar-hi nom. Però potser cal començar a dir una cosa incòmoda: no podem viure sempre indignats sense trencar-nos per dins. La indignació té una funció noble. Neix d’un sentit profund de justícia. És aquell impuls que ens diu “això no pot ser”, “això no és acceptable”. Gràcies a la indignació s’han denunciat abusos, s’han conquerit drets, s’han fet caure silencis injustos. El problema no és indignar-se. El problema és no saber sortir mai d’aquest lloc. Convertir la indignació en domicili fix ens acaba robant la capacitat de matisar, d’escoltar, de comprendre i, fins i tot, d’estimar. Quan tot ens ofèn, perdem profunditat. Quan tot exigeix un posicionament immediat, la reflexió esdevé limitada. També les tertúlies, els debats exprés, els platós convertits en camps de batalla tenen la seva part de responsabilitat. El conflicte dona audiència. L’exageració dona minuts. L’insult dona virilitat. I així, a poc a poc, se’ns va educant en una manera de mirar el món on tot és o blanc o negre, o bons o dolents, o els meus o els altres.Sense espais per al dubte, sense temps per al matís, sense lloc per a la complexitat. Ens estem acostumant a una mirada que sempre passa pel filtre del conflicte. I això té conseqüències profundes: la desconfiança s’estén, el matís desapareix, l’altre deixa de ser persona i passa a ser adversari. O pitjor: un enemic. I quan l’altre ja no és un altre amb qui conviure, sinó algú a qui derrotar, la convivència es va esquerdant per dins. I el perill és que això no passi només a les pantalles, als polítics, als tertulians, que també passi en petit. A la conversa de bar, al grup de WhatsApp, a la reunió de l’entitat, a la sortida de l’escola. Espais que haurien de ser refugi es poden convertir en petites trinxeres emocionals. I perdent la calma, perdem també una part del que ens fa comunitat. Reivindicar el dret a no viure permanentment indignats no és desentendre’s del que passa. No és mirar cap a una altra banda. És, paradoxalment, una altra forma de responsabilitat. Vol dir triar amb consciència on posem l’energia. Vol dir decidir que no tot mereix la mateixa reacció. Vol dir acceptar que cuidar la pròpia calma també és una forma de compromís amb els altres. No tot ha de fer-nos enfadar. No tot ha de ser combatut avui. No tot ha de ser convertit en escàndol. Hi ha lluites que necessiten serenor. Hi ha injustícies que només es poden afrontar des de la constància, no des de l’espasme. Hi ha canvis profunds que no neixen de la cridòria, sinó de la perseverança, del treball lent, del gest que no surt a cap pantalla però que transforma vides. I després hi ha la vida quotidiana, aquella que no sol sortir als titulars: la conversa tranquil·la, el passeig sense auriculars, el cafè compartit, la mà que acompanya, el silenci que descansa. Tot això també és política en el sentit més noble de la paraula: la manera com cuidem el món començant per com ens cuidem entre nosaltres. Potser el veritable acte de resistència avui no és indignar-se més que ningú. Potser és preservar la capacitat de viure amb lucidesa, amb calma i amb compassió, sense deixar d’estar desperts, però tampoc permanentment en guerra. Tenim dret a defensar causes sense perdre l’ànima pel camí. Tenim dret a dir prou al soroll. Tenim dret a no viure sempre en tensió. Sense abaixar els ulls, però tampoc amb el puny sempre tancat. Perquè només qui sap afluixar la mà pot, de veritat, construir alguna cosa que duri.

Reivindicar el dret a no viure permanentment indignats no és desentendre’s del que passa. No és mirar cap a una altra banda. És, paradoxalment, una altra forma de responsabilitat.

El dret a no viure permanentment indignats