Allà on s’observa d’una manera rotunda és a la primera branca, la d’estrany

[caption id="attachment_291176" align="alignnone" width="641"] ELIU ELIAS (1878-1948) / MNAC[/caption] Aprofito, amb una variació mínima, el títol d’una columna de fa quatre anys perquè ara que les eleccions ens han portat la sorpresa –suposadament– inesperada de Ripoll trobo que val la pena recalcar una cosa que hi deia. I que té a veure amb el fet que les formacions situades a la dreta de tot –no em refereixo a les d’aquí sinó en general– les hàgim batejades amb aquest adjectiu i no amb algun altre dels sinònims possibles (última, darrera, llunyana, màxima o radical). Es va acordar extrema, mot que prové d’extra, forma adverbial d’exterus, ‘de fora’. Hi deia que extra té quatre branques de derivats, totes originades per adjectius: estrany, exterior, extern i extrem. Descomptant la protagonista d’avui, fixeu-vos que les altres tres recullen la idea d’exterioritat present en l’ètim, és a dir, de forania. Extern la conté d’un mode més o menys vague, i tal vegada és per això que només té un parell de derivats (externament i externat. Externalitzar, ni aleshores ni ara, encara no ha estat recollit); exterior ja la presenta d’una manera més clara, cosa que explicaria per què compta amb el doble de derivats. Però allà on s’observa d’una manera rotunda és a la primera branca, la d’estrany. Perquè estrany, potser ja hi heu reparat, és sinònim d’estranger, i en conseqüència pare d’estrangeria, estrangerisme i fins i tot d’un verb tan curiós com estrangeritzar (‘modificar quelcom propi imitant una cosa estrangera’). Extrema i estrangera, doncs, provenen de la mateixa arrel, cosa que confirma d’una manera molt gràfica aquella teoria que diu que els extrems –i mai tan ben dit– es toquen. En italià tenen una paraula força curiosa, straniamento, que no té res a veure amb el nostre estranyament (‘pena que consisteix en l’expulsió del condemnat del territori nacional’: seria un perfecte fals amic). L’estranyament italià és un ‘esdevenir estrany’, un ‘allunyament’ que provoca el desconcert, la dificultat de situar-se allà on fins ara estàvem situats. Un bon exemple de straniamento (i el conec bé perquè l’he viscut en primera persona) seria el del veí del centre de Barcelona que de cop i volta, sense moure’s de casa, comença a sentir-se com un estrany al barri perquè li han canviat els comerços –ara són pakistanesos–, els veïns –ara són nòmades digitals– i fins i tot l’aspecte general –ara predominen els edificis nous i funcionals–. Si jo fos d’un partit d’extrema dreta i descobrís que, en el fons, provinc del mateix lloc que aquell a qui més odio, una mica straniato sí que em quedaria.

Allà on s’observa d’una manera rotunda és a la primera branca, la d’estrany

(Dreta) extrema