Els manifestants contra l'amnistia són els hereus dels vencedors de la guerra civilista, de la dictadura i la repressió franquista

Manifestants contra la futura Llei d'amnistia a Sevilla / foto: Revuelta Asociación A algú pot estranyar-li que els manifestants que criden desaforadament contra l’amnistia siguin tan violents? Els sembla rar que cantin el Cara el sol, facin la salutació feixista, portin banderes no constitucionals, resin el rosari drets o agenollats i escriguin: “Dios es español” –quin paper més galdós que fan les jerarquies espanyoles en tot plegat!–, i semblin embogits per la testosterona i l’adrenalina? De fet, són els hereus, en mentalitats i actituds, dels vencedors de la guerra civilista i de la dictadura i de la repressió franquista. A algú li pot semblar estrany que cridin que vulguin Puigdemont a prisión, ara també a Sánchez, i, a més, que marxi a l’exili? Posem-ho en clar: alguns són els hereus culturals i sociològics d’aquells que van fer fora per la via de les armes a moros i jueus, van perseguir protestants, van obligar a exiliar-se a centenars de milers de persones per culpa de la guerra contra la Segona República, que van ensorrar enmig d’un conflicte bèl·lic inundat de sang, odi i foc i ferits i morts i empresonats. El 1939 les presons espanyoles eren plenes de centenars de milers de persones que s’havien oposat a un Alzamiento Nacional, i que els rebels exigien defensar “hasta la ultima gota de su sangre” –la dels soldats obligats a anar a la guerra, és clar– y por el Imperio hacia Dios, i allò i això d’una España, Una, Grande y Libre. En els caps de molts dels que es manifesten, només unes idees, invariables en el temps, han estat permanents i incubades fins que han tornat a sortir de l’ou de la serp. O sigui, feixisme, no-democràcia, intransigència. Facin números: centenars de magistrats mobilitzats contra la Llei d’Amnistia. Polítics suposadament prou responsables de les seves paraules i accions, posant benzina als carrers. Dotzenes de persones pels mitjans de comunicació tergiversant la realitat dels fets ocorreguts el Primer d’Octubre i del procés, falsejant com va marxar Puigdemont i defensant les imputacions de milers de persones fos per la vies penals, administratives o econòmiques. Però quina legitimitat tenen alguns ancorats en la toga en llocs de poder caducats, i en peticions revocades una i altra vegada des d’Europa? I quin crèdit tenen els que interpreten una i mil vegades i, com a gota malaia, la inconstitucionalitat de l’amnistia i de l’autodeterminació dels pobles, quan a l’Estat espanyol, d’amnisties i d’indults, se n’han fet quan als poders públics els ha interessat. L’escàndol majúscul el va protagonitzar Franco quan va amnistiar milers de persones que havien contribuït des d’abril de 1931 fins al juliol de 1936 a la rebel·lió contra la República. L’amnistia de 1977, una autoamnistia com l’anterior per salvar els franquistes, és un altre cas d’arbitrarietat i de impedir, a Espanya, el seguiment de crims de lesa humanitat. L’amnistia fiscal de 2012 que, malgrat la defraudació d’impostos de més de 40.000 milions d’euros que van aflorar d’entrada, va beneficiar més de 30.000 persones perquè el PP els va perdonar, ras i curt, per la cara, i que quan el 2017 el Tribunal Constitucional la va anul·lar no va passar res perquè ja estava consumada. Per què va trigar tant? Alguns no volen admetre la falta de conductes no democràtiques i la prepotència de la dreta i ultradreta. Per què no hi ha persones i mitjans amb poders suficients que alliçonin els manifestants i a veus prepotents de tan excitats, i també a molts ciutadans dels carrers de la patria, perquè llegeixin i cridin i insultin i amenacin menys –“golpe por golpe”, Diaz Ayuso, dixit–, i caminin tots amb pau i democràcia? Alerta, però, que la violència d’alguns és a la cantonada. No és tasca fàcil, per tant, de fer-los entrar en raó a base de diàlegs. Per si alguns no ho volen recordar, és bo tornar a citar: “Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretaran de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas ratificados por España” (article 10.2 de la Constitució espanyola de 1978). Per si queden dubtes d’altres temes que violenten a moltes persones, també cal citar: “Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurament el seu estatus polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural” (article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, signat per les Nacions Unides el 16 de desembre de 1966). En fi, som en la continuïtat i en el començament, també, de moltes coses.

Els manifestants contra l'amnistia són els hereus dels vencedors de la guerra civilista, de la dictadura i la repressió franquista

On som, cap on anem?