L'educador d'avui, més que mai,ha d'emprar paraula i cos, anant a contracorrent

Enceto la columna 202 de Tres unces d’educació més convençuda que mai del valor que tenen les paraules. Com n’és d’essencial en educació triar bé les paraules! Tant com ho és saber fer silencis atents. Al marge de la qualitat o l’encert de les paraules elegides, he doblat aquell centenar. Però cada vegada tinc més arrelada la convicció que serveix de ben poc posar només paraules allà on el que cal és posar-hi el cos. En educació res es fa sense posar-hi el cos. La trobada dels cossos és permanent, vivim en imperfecta interrelació, cosa que implica aprendre a conviure sense trepitjar-nos. La batalla dels cossos es lliura sempre i arreu. El cos té tot tipus de necessitats fisiològiques, encara que és en la malaltia, en la pèrdua i sobretot en la guerra que veiem ben clar que tot és una qüestió de cos. De res no serveixen les paraules si la gana mortifica, el dolor envaeix o la mort sega la vida de qui estimes, aleshores les paraules només són útils si van acompanyades d’un cos que abraça i acaricia amb afecte sincer i tendresa. També les necessitats anomenades espirituals tenen la seva ubicació i manifestació en distintes parts del cos. El cos s’alegra, tremola i plora, s’enrabia, sent fàstic o s’entristeix escoltant unes notes musicals, contemplant un quadre o llegint un fragment literari. El cos caduca, és finit i vulnerable. La paraula dita o escrita sobreviu, passa per damunt de cossos inerts i pot perdurar segles. Aquí rau el seu poder. Continuem dialogant amb Aristòtil (384-322aC.) per les seves paraules. Ens barallem o abracem per paraules dites fa dècades, que se’ns han imprès en el més profund de l’ànima i que, malgrat el desig, no podem arrencar. Vivim un món que sobreïx de paraules i cossos, ple fins al desbordament, boig per l’excés d’informació i estímuls de tota mena. En aquest món, cada vegada és més complex enfilar paraules ponderades en converses, diàlegs i altres trobades de veus múltiples o teixir discursos fent de la saviesa la trama i de la ciència l’ordit. L’educador d’avui, més que mai, ha d’emprar paraula i cos, anant a contracorrent. Només pot acompanyar emprant paraules, prudents, estimulants i esperançadores i silencis, oportuns i fèrtils, i posant el cos al servei de l’acció transformadora. Ben poc puc capgirar des d’aquesta columna, avui la 202. En tinc prou si serveix algú per repensar alguna acció educativa.

L'educador d'avui, més que mai,ha d'emprar paraula i cos, anant a contracorrent

Dues-centes dues