M’agradaria que tornéssim a allò de fer cagar el tió i que tot el que cagava era pasta de sopa, un tros de llonganissa i quatre caramels

Diuen els que en saben, que l’art paleolític de fa 30.000 anys és la primera manifestació humana d’interès per allò sobrenatural. La gent de les cavernes –que érem nosaltres– vivia a la part oberta. Però, al llarg del temps, s’han anat trobant galeries i fins i tot gateres per on es ficaven alguns amb una torxa per tota llum i es dedicaven a pintar. Per què? No ho feien sense tenir raons imperatives, quelcom els feia actuar així a causa del creixement del nostre neocòrtex perquè ja s’havia desenvolupat l’espiritualitat. Van pintar durant mil·lennis i, entre llums i ombres, van transmetre a les generacions futures un sistema estructurat i força rígid de transmissió de coneixements, les seves idees, mites, ritus, representacions del món, animisme. Això ja era una religió veritable. Amb el pas dels anys –com que tot evoluciona–, també van evolucionar les mitologies inventant déus a tort i a dret. Després arriben les grans religions en les quals, ara, no m’hi posaré. El que vull dir és que continuem tenint les mateixes necessitats i s’ha de creure en un més enllà i en algú que, si som bons, ens premia i si no ens castiga. A mi em fa gràcia, per dir-ho d’alguna manera, quan després d’una desgràcia els preguntes als supervivents com estan i contesten: “Han mort 700 persones però nosaltres, gràcies a Déu, ens hem salvat.” Jo sempre penso: “Que selectiu que és Déu! Què li han fet els altres 700?” LES FESTES DE NADAL Bé, ja m’he enrotllat prou! En la nostra societat, en general monoteista, es té el costum de celebrar les festes de Nadal. O sigui, el naixement del fill de Déu. Així ens ho han ensenyat. El cas és que cap allà els darrers de novembre ja comencem a veure operaris penjant llumets a tort i a dret per tots els carrers comercials de tot arreu. Quan veig això penso: “Ja hi som! El comerç de la religió!” No sé pas si els nostres avantpassats es regalaven pedretes o farigoles, però la nostra societat consumista comença a comprar regals a cabassos i, com si estiguéssim morts de gana, només es pensa en què jalarem! Dec ser una mica estranya perquè estic totalment en contra d’aquestes festes, deu ser perquè ni soc consumista per vocació ni soc creient. Si ens passegem pels carrers plens de llums i cançonetes d’aquelles que estem fins dalt de tot de sentir-les –i que si analitzem què hi diuen no entenem res–. Sobretot, aquella castellana que incita als peixos a “beben y beben y vuelven a beber los peces en el río”– i traiem el nas dels aparadors molt ben guarnits per a l’ocasió i mirem amb una mica de profunditat entre la gent, veurem una munió de persones que gairebé passa desapercebuda, una aquí, una altra allà... i que en aquests dies, amb tantes llums, música i regals, se’ls està dient: “En nom de la societat de consum, tu ets pobre i aquests dies més!” I la pobresa quotidiana es torna més agra, més àcida, més dolorosa. Fa uns mesos era a la perruqueria –ja sabeu que és un lloc on es fa una mica de safareig–, i vaig sentir una mare que deia: “La meva nena, encara té dos regals de l’any passat sense obrir.” Perquè estava asseguda, si no, caic de cul! Quina immoralitat! La veritat és que m’ho crec. No hi ha consciència! En primer lloc, moltes nenes i nens no tenen ni la més remota idea de què és el que se celebra. Només saben que han de demanar coses perquè els les portin els Reis, el pare Noel o que els les cagui el tió. Ningú no els ensenya a obrir les mans i donar, a obrir els ulls i veure que viuen en un món en el qual ens fa diferents la sort, que no som més els uns que els altres, que a tothom ens agrada viure bé, però hem d’aprendre que no cal tenir molt sinó que hem d’aprendre a repartir-nos les coses. AMANSIR EL CONSUM Les festes nadalenques de consum s’haurien d’amansir. És cert que individualment no tenim poder per canviar la situació que pateixen moltes persones als nostres carrers, però crec que no cal muntar l’espectacle que es munta. La gent que viu al carrer, que dorm com pot entre cartrons o en un caixer i la que té canalla petita no cal que se’ls entristeixi més la mirada, perquè això ofega el cor. M’agradaria que tornéssim a allò de fer cagar el tió i que tot el que cagava era pasta de sopa, un tros de llonganissa i quatre caramels per a la mainada. Per edat, jo no ho he viscut pas, però m’imagino que també devia ser motiu d’alegria. Però ara això és impossible. La gent va massa tipa. Tampoc no cal que cagui molts regals, que després no s’obren! En tot plegat, jo que pujo muntanyes, allò de per casualitat, m’agradaria trobar-me amb Déu i li preguntaria: “Déu, no veus el que fan en aquesta societat? Fa 30.000 anys tu encara no hi eres, però ara amb la teva història mira el comerç que es munta, i que cega que és la gent davant de qui demana!” Segurament, però, em contestaria: “Jo, en aquest mercat, no hi soc!”

M’agradaria que tornéssim a allò de fer cagar el tió i que tot el que cagava era pasta de sopa, un tros de llonganissa i quatre caramels

D’un extrem a l’altre