Per desgràcia hi ha qui encara té menys sort que l'Edu. Els pobres fan lleig, es veu

Eduard Olivés Puig. El noi de la càmera és el títol del documental escrit i dirigit per Agustí Coromines que vam poder veure al Cinema Edison de Granollers el dijous passat, 13 de juny. La recaptació de les entrades, més les aportacions que es volguessin fer, anaven destinades a poder incinerar les despulles de l’Eduard i, com ell volia, dur les seves cendres al seu poble natal d’Aiguafreda. Pròximament el documental serà emès també per VOTV.

Jo en vaig sortir emocionada, pel record de l’Edu i per tot el que vaig descobrir d’ell: la seva infantesa i joventut, els seus problemes econòmics –que en part ja sabia–, però sobretot el testimoni de les seves amistats.

Mirant el documental vaig agrair molt que hi hagi hagut persones que l’hagin vist, l’Eduard Olivés, aquell que per a molts era invisible. Que l’hagin estimat, escoltat, entrevistat, alimentat molts dies, convidat a taula per Nadal o acompanyat en el moment de la mort. Em vaig sentir com una petitíssima baula d’aquesta cadena d’amistat, però, en sortir i anar-hi pensant els dies posteriors, he descobert que ell em va donar a mi molt més que no pas jo a ell. Gràcies a l’Eduard tinc gravades i penjades a Youtube totes les meves presentacions de llibres, pel mòdic preu d’un: “Edu, has berenat?”, o sigui, d’un entrepà i un cafè amb llet. Què m’hauria cobrat un professional per la mateixa feina? No vull ni pensar-ho, probablement hi hauria hagut de renunciar perquè seria més car que els drets percebuts per la venda dels llibres, us ho puc ben assegurar.

Crec que ens havíem acostumat tant, tots plegats, a trobar-lo arreu gravant i fotografiant tots els actes de Granollers o d’allà on pogués arribar a peu –a l’Ateneu Popular La Tintorera de les Franqueses també hi venia– que no donàvem a la seva feina el valor que té. Com si fossin “coses de l’Eduard Olivés, que tot el dia va amb la càmera”. Per això és tant d’agrair que hi hagi persones que l’hagin vist de debò i l’hagin escoltat i estimat. I seria molt bona cosa que tot aquest material que ell va gravar es pogués classificar i ordenar d’alguna manera, perquè seria un gran llegat documental per a la ciutat.

L’Edu no va tenir gaire sort a la vida, ni per la situació familiar ni per la seva salut. Però va trobar el recurs de la càmera i això el va dur a compartir estones amb força gent i a tenir amics, potser pocs, però molt bons, segons vam constatar al documental.

Per desgràcia, hi ha qui encara té menys sort que ell, habitants de les nostres ciutats i pobles a qui no mirem, al costat dels quals passem sense fer-los una llambregada ni adreçar-los la paraula, això si no fem una mica de marrada per evitar-los. Llençats als marges d’una societat que en lloc d’ajudar-los els ignora i fins i tot els foragita dels seus espais per donar una imatge de ciutat endreçada. Els pobres fan lleig, es veu.

M’agradaria que el record de l’Eduard Olivés servís perquè anéssim amb els ulls més oberts i ajudéssim al qui queda expulsat del nostre món, i que això ens portés a reclamar a les institucions que ens governen unes polítiques valentes, que donin solucions per evitar la pobresa que ens envolta, sense girar el cap a una altra banda. Es poden fer albergs, menjadors socials, acompanyaments personals, ajuts per inserir-se de nou a la societat… Però s’ha de tenir la voluntat política de fer-ho. I no és caritat, només: és de justícia. Que no tot quedi a la bona voluntat i la digníssima feina que fan entitats com el Xiprer, Càritas, la Fundació Arrels i d’altres que intenten pal·liar les situacions d’emergència. En definitiva, que la memòria de l’Edu ens porti a lluitar perquè tothom pugui tenir una vida digna dins la nostra societat.