Hauríem de saber educar perquè cos i emocions estiguin mínimament sintonitzats

Ja fa mesos que va arribar l’estiu i, amb la seva arribada, van començar les festes majors i es va intensificar la vida nocturna. Justament el mes de juny passat vaig llegir el titular d’una notícia que vaig trobar alarmant: “El 75% de les dones tenen por de patir una agressió sexual quan surten de festa.” És tan greu, que comprenc que la Generalitat hagi impulsat el nou Pla de Prevenció de Violències Sexuals en Entorns d’Oci dels Mossos d’Esquadra. L’augment de la violència sexual és un tema complex i preocupant que cal abordar des de molts àmbits i un és l’educatiu. El fet és que tots els éssers humans som éssers sexuats i tenim una colla d’impulsos sexuals que emanen dels nostres instints, però alhora la nostra sexualitat està condicionada per factors culturals que intervenen en la conducta com a individus. No podem deslligar la relació que mantenen sexualitat i cultura. En El malestar en la cultura s’exposa clarament aquesta dicotomia. Freud va adonar-se que la base impulsiva i la tendència a la por entren en contradicció i gràcies a aquesta contradicció s’explica l’origen de la moral i la possibilitat d’una cultura estable. Quin és el mecanisme a través del qual homes i dones arribem a assimilar aquesta necessitat de reprimir els instints? On és l’origen del principi que només ens estimen condicionalment? Ens convencem que només ens estimaran si ens comportem segons el valor del grup. Actualment participar en una orgia, emborratxar-se o drogar-se poden ser els valors discriminatoris per saber qui forma part del grup. Enfront de tot aquest plantejament de tipus psicològic i psicoanalític hi ha l’enfocament de caràcter religiós, com per exemple el cristianisme, que promulga que només l’amor incondicional pot salvar. A diferència del que diu Freud, l’ésser humà és alguna cosa més que naturalesa. Considerar que el cos és no-res és un engany per a l’esperit. Tan negativa era la repressió sexual de fa 50 o 60 anys, com el lliurament impúdic del propi cos, com si fos una màquina, una mena d’apèndix de la meva persona del qual no me n’ocupo, no tinc cura del seu ritme i no em fa res violentar-lo i danyar-lo. Em sembla que és el tipus de sexualitat que viuen molts dels joves d’avui dia. Reprimir les necessitats del cos conduïa a la neurosi i reprimir les necessitats afectives exactament igual. Aquí crec que rau la importància d’oferir una educació afectivosexual de qualitat. La definició de la OMS sobre el que entén per sexualitat és prou clara i abraça un camp molt ampli, ja que no redueix l’educació sexual a la genitalitat o l’aspecte més orgànic. No podem oferir una formació als adolescents i joves basada quasi exclusivament en els aparells reproductors masculins i femenins, en malalties venèries i en mesures anticonceptives. Reduir l’educació de la sexualitat a allò que es poden trobar en un consultori de ginecologia o d’urologia és medicalitzar el camp de la sexualitat i desproveir-lo de tota la càrrega de comunicació amb l’altre, d’acceptació del propi cos, o de criteri sobre els cànons estètics, que només ens pot donar una mirada molt més àmplia i aprofundida. Els canvis socials evolucionen a un velocitat frenètica, però continuem tenint molt poca destresa amb els nostres sentiments i emocions; ens cal superar encara molta immaduresa; i sovint l’educació sexual està desproveïda del vessant afectiu. Diria que molts adolescents creuen que la sexualitat hiperactiva els mostra davant dels seus iguals com a individus alliberats de la repressió respecte de les generacions anteriors, però crec que és una sexualitat una mica alienadora perquè si la persona està desconnectada del seu cos i viu el sexe com alguna cosa exclusivament mecànica, no podrà existir l’intercanvi, la comunicació, la comprensió mútues. Hauríem de saber educar perquè cos i emocions estiguin mínimament sintonitzats, perquè si aprenem a separar, aprendrem a escindir-nos i aleshores s’obre un camí que pot conduir a la fredor, a la indiferència, i a un pas de l’agressivitat o de la violència. El mecanicisme francès ha fet pensar que tenim un cos; però no som cos? La ciència vol descriure la realitat d’una forma aparentment neutra però crec que aquesta suposada neutralitat és parcial. Mecanitzem el món, el racionalitzem i veiem la persona únicament com un mamífer, n’ignorem completament la seva humanitat. La majoria dels preadolescents i adolescents disposen de molta informació sexual i molts d’ells a partir de 12-13 anys visualitzen continguts pornogràfics. El consum d’imatges que s’ha estès entre molts joves ofereix una visió distorsionada de la sexualitat. Amb quins adults poden contrastar tota aquesta informació? A l’escola, a la família, amb qui poden parlar obertament d’aquests temes? En aquest sentit, els adults tenim un paper d’una gran responsabilitat a l’hora de prevenir-los de possibles abusos, de violència de gènere o qualsevol tipus de maltractament. Penso que hauríem de desplegar una educació sexual basada en la capacitat de sostenir un joc sexual, però també un joc d’intimitat emocional amb una altra persona. Si l’únic missatge que reben és el del sexe com una necessitat fisiològica, com una descàrrega, quina mena de vincles tindran aquestes persones quan siguin adultes? És obvi que els joves necessiten informació sexual, que han de saber com protegir-se de malalties, d’embarassos no desitjats, però no podem posar l’accent únicament en això. Segurament molts adolescents agrairien que els adults els eduquéssim perquè arribin a ser capaços de lliurar-se a un altra persona amb passió i amb tendresa, amb capacitat per connectar, fusionar-se i estimar. Si no hi ha hagut una educació basada en la sensibilitat, la proximitat i l’afecte, la persona serà maldestra per acostar-se a l’altre. Una cosa és tenir sexe i l’altra intimitat sexual amb algú. Per admetre la intimitat cal haver-ne fet un aprenentatge i és aquí on els adults hem de saber educar. Abans els nens venien de París i ara els nens venen d’un espermatozou i un òvul que creixerà, morirà i es convertirà en cendra. Sobre quin model antropològic basem la nostra societat? És només això una persona?

Hauríem de saber educar perquè cos i emocions estiguin mínimament sintonitzats

Educació afectiva i sexual