Aquella dona de cabells blancs dolça, somrient i propera transmetia moltíssim a l’infant sense grans paraules ni extensos discursos ni retòrics sermons...

Una àvia d’uns 60 anys va fer venir amb ella la seva neta de 5 anys a la visita d’un home malalt a l’hospital. Aquell home feia tres dies que dormia a la vora de l’hospital amb la seva panxa inflada fins que la treballadora social el va convidar a fer-se unes proves mèdiques. Des de fa anys la seva salut trontolla i la seva vida ha perdut cert gust. Va estar a punt de creuar la riba. Jo mateix li vaig administrar el sagrament de la unció dels malalts quan estava ingressat a l’UCI d’un hospital de Barcelona. Separat i amb una filla petita que aquest any ha fet la primera comunió. Sí, aquest adult es trobava com un infant que necessitava l’escalfor d’una mare en aquella habitació hospitalària. Quan va veure les visitants femenines va agrair de tot cor la seva presència. Aquella estona va ser una festa per a ell perquè no es va cansar pas de parlar afablement amb la nena, que l’escoltava amb certa timidesa al començament. De mica en mica, la xavala va agafar confiança perquè l’abu, així era com li deia (“abuela” amb una mossegada d’amor), era allà amb ella. Aquest senyor, malgrat que no el coneixia, tenia pupa i, per això, necessitava moixaines, igual que ella quan havia estat malalta. Realment, aquella dona de cabells blancs dolça, somrient i propera transmetia moltíssim a l’infant sense grans paraules ni extensos discursos ni retòrics sermons... No. El seu testimoni i exemple de vida genuïna ho deia tot. No m’estranya que el meu amic Jesucrist digués als seus deixebles que no posessin obstacles als infants que volien ser amb ell per aprendre: “Llavors, alguns presentaren a Jesús uns infants perquè els imposés les mans i pregués per ells, però els deixebles els renyaven. Jesús digué: ‘Deixeu estar els infants: no els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del cel és dels qui són com ells’. I, després d’imposar-los les mans, se’n va anar d’allí” (Evangeli segons Mateu 19,13-15). Dono les gràcies a totes aquelles persones que, a partir del seu humil testimoni, m’han mogut el cor per canviar una miqueta el món sense perdre el cap i estar orgullós d’embrutar-me les mans. També, en el seu moment, ho va dir Nelson Mandela: “L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món”.

Aquella dona de cabells blancs dolça, somrient i propera transmetia moltíssim a l’infant sense grans paraules ni extensos discursos ni retòrics sermons...

Educació vital