L'educador ha de ser digne d'admiració. Admiració i autoritat són elements d'un bon mestratge

L’educador, sigui mestre, pare o mare, monitor de lleure o instructor de qualsevulla àrea, ha de ser digne d’admiració / foto: Ralf Steinberger Admirar és un verb transitiu, porta un complement directe que expressa sobre què o qui recau la seva acció. Cal admirar algú o alguna cosa. Admirar és sorprendre’s, contemplar o considerar i també enamorar-se, meravellar-se o embadalir-se. En admirar hom té una primera reacció de sorpresa causada per alguna cosa o pel comportament i manera de ser d’alguna persona. Admiració i sorpresa van de la mà però no són pas el mateix i en el món d’avui sobren sorpreses i manquen persones i coses dignes d’admiració. Potser és que a les generacions més joves ja res no els sorprèn perquè el món digital els ha omplert la ment d’encanteris, no necessàriament admirables, abans d’arribar a l’edat adulta. També pot ser que els adults haguem perdut la capacitat de fer-los embadalir per la bondat d’allò que fem o de fascinar-los per la saviesa provada d’allò que diem. És a dir, pot ser que el testimoni que reben dels adults no sigui digne de causar aquella sorpresa que fonamenta l’admiració. L’educador, sigui mestre, pare o mare, monitor de lleure o instructor de qualsevulla àrea, ha de ser digne d’admiració. Admiració i autoritat, no pas l’autoritarisme, són elements fundadors d’un bon mestratge. Què en diríem, d’un mestre de piano incapaç de reconèixer les notes musicals en una peça? Si vol ser mestre avançat, aquell que és recomanat per alumnes, exalumnes i col·legues, haurà de provocar admiració en la major part dels que en són o n’han estat deixebles i companys. Això és així perquè sempre és el deixeble qui dona autoritat al mestre i aquesta es genera en l’admiració que sent pel seu mestratge i pel testimoni que d’ell ha rebut. Se sol admirar allò que és digne d’admiració, tot i que veient l’admiració encantada que provoquen personatges com Milei, Trump o Netanyahu es pot posar en dubte. Admirar exigeix dosis elevades de delicadesa i tranquil·litat perquè l’admiració ha de ser serena i gens fugissera. El que plau avui són grans xous, sorpreses extres i emocions-xoc, intenses i efímeres. A l’admiració l’ha d’acompanyar la humilitat i senzillesa del fet, cosa o persona que altres admiren. Potser els paràmetres per mesurar l’admiració han canviat i ens deixem fascinar per qualsevol encanteri encara que esdevingui malèfic i no tingui cap pòsit de saviesa o bondat. ¿Podem retornar al “mira, mira” de l’infant que descobreix, admirat, una cosa nova del món?