Educar la compassió
La setmana passada parlava de compatia, més necessària que l’empatia i que ens capacita per mostrar compassió, i ens empeny a estar al costat de qui pateix. És compassió el que ens fa actuar perquè el sofriment de l’altre li sigui més suportable i lleuger. Però no podem confondre compassió amb pietat, llàstima o commiseració perquè, tot i que semblen conceptes sinònims, no tenen el mateix sentit. Pietat, llàstima o commiseració suposen una relació vertical entre qui pateix i qui se n’apiada. El Cèsar mostrava pietat en aixecar el dit polze, perdonava la vida del gladiador perquè tenia el poder d’arrencar-l’hi. No, la compassió és horitzontal, de tu a tu, entre iguals i ens fa veure l’altre com un altre jo a qui plànyer i atendre.
La qüestió educativa de relleu és preguntar-nos si tenim capacitat d’educar la compassió. Educar la compassió no és tasca fàcil perquè passa com amb altres valors que diem voler educar: sabem del cert com no s’eduquen però no tenim cap certesa sobre com educar-los. Joan-Carles Mèlich a la seva Ética de la compasión (Herder, 2010) segueix Ludwig Wittgenstein i diu que hem d’aprendre a distingir entre el dir i el mostrar i seguint aquest itinerari Mèlich aposta per una pedagogia del testimoni. “Allò que pot ser mostrat no pot ser dit” seria el principi de Wittgenstein que utilitza Mèlich. Aquests autors utilitzen dir com allò que “pot ser pensat i dit amb sentit lògic”. Allò altre que no pot ser dit però pot ser mostrat és justament l’essència d’una bona educació en valors, de manera que ens hauria de servir per educar la compassió. Allò que no té lògica, que és poesia (art) i pura humanitat, essent intangible i inaudible és substancial en l’educació en valors.
La compassió pot ser el gest mínim que necessitem per mirar de nou el món i aprendre a viure una vida en comú digna de ser anomenada vida. El pitjor que ens pot passar és que no encertem a educar-la, perdem progressivament la capacitat de sentir que el sofriment d’altri és també el nostre. Si volem educar la compassió hem de ser compassius i comportar-nos compassivament. Per començar, ens cal acceptar les limitacions del discurs, allò que diem que s’ha de fer, i entendre la força que té l’acció, allò que fem. És en el testimoni que donem on hi ha l’ingredient que pot acabar penetrant en aquells que acompanyem, reforçant o fent néixer la seva compassió envers els altres.