L’aparició de la Fender va obrir un munt de possibilitats a joves músics

'El Tinent Kijé' (1934) / Alexander Feinstimmer És coneguda la història del cantant ucraïnès Andrii Khlivniuk, que en l’inici de la invasió russa va interrompre una gira als Estats Units per incorporar-se a l’exèrcit del seu país i va difondre a la xarxa una cançó cantada a capella que es va fer viral: “Avui, al prat, la kalina s’ha pansit, / La nostra gloriosa Ucraïna està afligida / Aixecarem aquesta kalina / i revifarem la nostra gloriosa Ucraïna”. És una cançó patriòtica ucraïnesa de la Primera Guerra Mundial que s’ha associat a la independència d’aquest país des que va ser prohibida durant el període soviètic, on qualsevol persona que fos atrapada cantant-la podia ser empresonada. La kalina [el viburnum vermell] és un símbol nacional ucraïnès d’amor i tendresa, i un ornament nadalenc imprescindible. L’abril passat el guitarrista David Gilmour i els seus col·legues de Pink Floyd, damunt el vídeo de la xarxa, en van fer una versió titulada Hey, Hey, Rise Up! [Ei, aixeca’t!], per recaptar fons. El record del so i l’estil del grup resulta inevitable en el moment en què s’inicia el solo de Gilmour amb una històrica guitarra elèctrica de 1955 dissenyada per Leo Fender. Fa setanta anys, l’aparició de la Fender va obrir un munt de possibilitats a joves músics que es van trobar amb un instrument potent, fiable, sòlid i de preu assequible. Des de Califòrnia es va escampar per tots els Estats Units, i va arribar a Europa quan Muddy Waters va fer una gira per Anglaterra el 1958, on el públic esperava el seu blues acústic i s’hi va plantar amb una Fender Telecaster. Un bon rebombori que va sembrar la llavor que fructificaria en músics com Eric Clapton, Keith Richards o David Gilmour. També Sting ha tornat a cantar una cançó seva de 1984, Russians, i que ara ha presentat de nou en versió acústica com a súplica per aturar aquesta guerra: “Creu-me quan et dic / que el que ens pot salvar a tu i a mi / és que els russos estimin també els seus fills”. Russians es basa en un fragment d’El tinent Kijé del compositor de Donetsk Serguei Prokófiev. Un encàrrec per fer la música per a l’adaptació cinematogràfica d’una novel·la amb el mateix títol de Iuri Tiniànov, autor també del guió. Estrenada el 1934 [un fotograma de la qual il·lustra aquest article], és una de les primeres pel·lícules sonores de la Unió Soviètica i una paròdia sobre el poder dels alts funcionaris. L’argument és digne de la celebrada sèrie anglesa Sí, ministre. L’any 1800, l’error d’un funcionari en l’escriptura d’un nom, origina la creació d’un fictici tinent anomenat Kijé durant el regnat de Pau I de Rússia. Ningú no gosa explicar-ho a l’irascible i imprevisible tsar quan signa els nomenaments. Els funcionaris aprofiten l’avinentesa que el tsar ha estat despertat per uns sorolls que l’han irat i en culpen al creat tinent Kijé, que és castigat a Sibèria. En descobrir-se el vertader culpable, el tsar fa esmena reintegrant Kijé a la cort imperial amb rang de coronel. Ràpidament ascendit a general, amb assignació de béns, el casen amb una princesa cortesana –sense la presència del nuvi per raons d’Estat–. Quan ja no poden eludir més la presència del personatge davant el tsar, els funcionaris, acorralats, el fan morir de ràpida malaltia, organitzant-li uns funerals amb tots els honors. A l’hora del retorn dels béns, justifiquen al tsar que Kijé se’ls ha gastat en luxes i és degradat post mortem a soldat ras. La música, tot i no ser de les millors obres de Prokófiev, és inspirada, intencionadament accessible, complau i respon bé al caràcter dels personatges i de l’escena. El compositor vivia aleshores a París i el règim soviètic l’anava atraient convidant-lo sovint, fins que el 1936 s’instal·là definitivament a Moscou. Tot i que no va ser un personatge conflictiu amb el règim, va acabar a la llista d’autors prohibits pel caire estranger de la seva obra. Va refer la música d’El tinent Kijé en una sèrie simfònica (Op. 60) en cinc moviments. El segon, La romança que inspira el tema de Sting, es basa al seu torn en una tonada popular russa. De vegades s’ensopega de participar en els inicis de moviments que es fan grans i perduren. David Gilmour és un dels músics que amb la guitarra elèctrica han viscut una experiència així: l’aparició d’un nou instrument, fer-se una tècnica, crear un nou llenguatge sonor... El rock. Una expressivitat que pot no agradar tothom, però que té una identitat pròpia, amb molt talent, en uns temps que foren d’una creativitat desbordant per a una societat àvida de canvis ara impensables. Per això Pink Floyd i Sting, davant l’onada ultradretana i amb una guerra a Europa, ara hi tornen. L’Ei, aixeca’t! ens alerta a tots.