L’aplicació de l’article 155 ha tornat a instal·lar la misèria a serveis essencials que haurien d’estar per sobre del bé i del mal...

Ja fa quatre mesos d’ençà de l’aplicació de l’article 155 i, al marge de la multitud de derivades polítiques adscrites a aquesta mesura, a poc a poc anem veient els diferents graus d’interferència que suposa en els afers quotidians d’un país. Diversos càrrecs de l’administració sanitària catalana ja han fet incís en la complexitat que representa que qualsevol mesura operativa corrent sigui fiscalitzada des de Madrid. Més de 25 milions d’euros que calia articular als pressupostos del 2017, n’han quedat fora pel bloqueig operatiu de l’article 155, despeses del tot imprescindibles que s’han hagut d’habilitar i que hauran de restar-se del pressupost prorrogat del 2018. La paràlisi de la Llei Catalana d’Accés Universal a l’Assistència Sanitària i el bloqueig pressupostari adreçat a diverses institucions de recerca són altres exemples derivats de l’aplicació de l’article. La remor del riu queda somorta per la presa, i els afluents que fins ara passaven desapercebuts ara comencen a patir la falta d’aigua... El pressupost sanitari català per al 2018 s’alimentarà de la pròrroga del 2017. D’aquest, però, caldrà restar-hi els 25 milions d’euros disposats per accions de 2017, 56 milions més corresponents al pla de xoc per a la reducció de llistes d’espera i d’altres despeses recurrents que, l’any 2017, calia realitzar com a estructurals i que anaven destinades a la xarxa de salut mental i a l’atenció primària per tal d’equilibrar iniquitats sociodemogràfiques. El pressupost per al 2018, doncs, neix amb una pròrroga coixa. L’Hospital de Sant Celoni dona cobertura als habitants del Baix Montseny i, eventualment, també a poblacions del límit amb la província de Girona. El seu abast assistencial abasta la prestació de serveis a uns 60.000 habitants. En l’actual procés de revisió de la seva viabilitat i de comú acord amb el CatSalut, objectivant-ne l’infrafinançament i la necessitat d’articular una planificació orientada als malalts fràgils amb elevades necessitats assistencials, es van establir mesures concretes lligades a increments del seu pressupost que, de moment, no podran veure la llum. Les noves unitats de suport als pacients complexos esdevenen imprescindibles en una comarca amb una elevada dispersió territorial, que, per això mateix, necessita estructures sòlides que permetin un engranatge eficient de l’entorn hospitalari amb l’atenció primària. Que el malalt rebi prestacions sanitàries de proximitat, fiables i d’elevada qualitat assistencial no pot dependre d’un article que en bloquegi la seva execució i menys encara un cop l’Administració ha valorat dotar el territori d’un servei després d’objectivar-ne la necessitat. ESTRUCTURES FRÀGILS Hi ha estructures sanitàries que són tan fràgils com alguns dels pacients als quals cal donar suport. Molts dels hospitals comarcals de Catalunya ja van superar la crisi econòmica fregant el precipici. I la majoria no hi van caure gràcies a l’esforç dels professionals sanitaris. Si algú tenia la sensació que començàvem a aixecar el cap, l’aplicació de l’article 155 ha tornat a instal·lar la misèria a serveis essencials que haurien d’estar per sobre del bé i del mal... El nostre hospital va perdre 1,5 milions d’euros en el camí del 2009 al 2016 com a conseqüència de la crisi econòmica i dels ajustos que se’n van derivar. Professionals i serveis van haver de fer malabarismes per suportar-ho, res –n’estic segur– que no fessin també altres hospitals comarcals. Ara, però, tocava passar pàgina, retornar un xic la dignitat al sector i, per extensió, a tots els pacients que en depenen. Si això és normalitat que vingui algú i m’ho expliqui. La sanitat i l’educació mai haurien de ser moneda de canvi de res. La llibertat per als presos polítics tampoc hauria de ser negociable...

L’aplicació de l’article 155 ha tornat a instal·lar la misèria a serveis essencials que haurien d’estar per sobre del bé i del mal...

El 155 i la gestió quotidiana d’un hospital comarcal. On veuen la normalitat?