És de justícia exigir els recursos promesos en educació a Catalunya per valor del 6% del PIB. Ara són el 3,6%

Tenim un problema i es diu 6%! El nou govern de Catalunya ha de recordar que l’educació té un problema que només el mateix govern pot resoldre: el 6%. No és pas l’únic entrebanc però és urgent decidir-se per evitar danys majors. Dels problemes, també dels reptes, que té l’educació a Catalunya en parla, entre altres veus autoritzades i poc escoltades, L’Anuari 2020: l’estat de l’educació a Catalunya publicat per la Fundació Bofill. L’informe diu que els senyals que podrien indicar un cert progrés en educació són minsos i que ens trobem en una cruïlla decisiva. Trobar-se en una cruïlla de camins pot ser una oportunitat. Es pot triar seguir el camí de sempre, que ja sabem que porta a més desigualtat social, poc compromís amb la comunitat (poble, barri, ciutat, país o món), poca consciència democràtica, majors desequilibris territorials, excessiu individualisme, poc respecte a la vida, etc. Es pot triar un camí nou: el de la defensa de la vida, en totes les seves formes, i del creixement de sentiments de vida comunitària, l’única força capaç de resistir situacions que cada vegada són més complexes i irrespirables, en sentit literal i en sentit figurat. L’educació és cosa de tots i per això una societat que vol remar en la direcció de fer el possible perquè la vida persisteixi ha d’exigir al govern, en aquest cas al Departament d’Educació, que sàpiga liderar i fer de receptor sensible a totes les veus que vetllen perquè el camí cap a una nova educació sigui transitable. D’entrada ha de fer realitat el que diu la LEC (la del 2009, aprovada amb vots de PSC, CiU i ERC i l’abstenció d’ICV-EUiA) sobre finançament: “El govern, a fi d’assolir els objectius d’aquesta llei, ha d’incrementar progressivament els recursos econòmics destinats al sistema educatiu i, prenent com a referència els països europeus que excel·leixen en educació, ha de situar progressivament durant els propers vuit anys la despesa educativa a l’entorn, com a mínim, del 6% del producte interior brut.” És de justícia exigir el 6% del “com a mínim” promès fa 12 anys. L’actual inversió és del 3,6%, per sota de la del conjunt de l’Estat (4,26%) i lluny de l’Europa avançada. Sense finançament no es pot disposar d’un bon sistema educatiu, no hi ha marge de millora. I no es pot esperar que la xarxa de professionals vinculats a l’educació continuï resistint, no se’ls pot carregar més pes sobre les seves espatlles.

És de justícia exigir els recursos promesos en educació a Catalunya per valor del 6% del PIB. Ara són el 3,6%

El 6%