Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental
 

Me’l vaig trobar un dia per la plaça, era un home més aviat baix amb poc cabell, una barba no pas gaire poblada i cabells rosos. Si li afegiu ulleres de conxa amb vidres una mica gruixuts, tindreu una imatge bastant exacta del record que tinc d’ell. L’havia vist alguna vegada entrant i sortint d’un restaurant vegetarià que hi havia en aquella plaça. I tot això passava en un poble de pocs habitants, que no arribava al miler i perdut entre muntanyes.

Aquell homenet, millor dit, aquell homenot –transmetia molta energia i anava sovint amb pressa pel carrer– em va convidar a pujar al seu estudi. No sabia que era pintor perquè feia poc que vivia en aquell poble. En entrar al taller em va mostrar el seu material. Espontàniament em va sortir de dir-li que m’atreia la seva pintura i que en algunes coses em transportava al món de Tàpies i de Brossa. Més tard vaig saber que a Brossa l’havia conegut i que havia influenciat la seva trajectòria artística. Les seves pintures eren plenes d’energia, de vitalitat: com un debat entre colors. I és amb aquesta idea que vaig tornar cap a casa. En arribar vaig tenir la il·lusa idea d’imitar-lo, ai las! Només em va semblar sentir veus que explicaven unes històries que semblaven irreals:

El groc de Van Gogh va anar a buscar al triangle blau de Picasso i li va demanar ballar un vals. El triangle blau-verd, tot exaltat, li va contestar:
–Per començar, un rock heavy o res.
El groc estava apunt de marxar però un altre triangle picassià li va dir:
–No li facis cas, no marxis, i torna-l’hi a demanar. Li encanta fer-se pregar.
–Doncs a mi no m’agrada anar al darrere de ningú, o sigui que, si vol ballar, ja ho dirà.

En aquell moment passava per allà una X vermella de Kandinski que, com aquell que no vol la cosa, havia estat observant la situació. Així és que es va dirigir al groc i li va dir:
–Vols ballar el vals amb mi?
Abans de poder respondre va intervenir el triangle blau-verd picassià:
–Ni parlar-ne, havia de ballar amb mi.

La trifulga ja va està armada i tot i que no van arribar a les mans poc en va faltar. Mentrestant, el groc de Van Gogh s’havia fet fonedís i estava prenent una copa amb un triangle marró escapat d’un quadre de Juan Gris. És més, el triangle marró ja havia agafat les mans del punt groc i, formant parella, ballaven el vals. Com a revenja, el triangle blau-verd picassià es va prendre la copa que el groc havia deixat a la barra. En adonar-se que tampoc no li feien cas, també es va polir la copa del triangle marró. La parella de balladors, en veure’l, van aturar-se un moment, es van mirar i van esclatar en una rialla que semblava que havia de fer caure l’edifici.

De sobte quedaren a les fosques i tothom va sortir de manera desordenada, tot deixant anar alguns improperis mentre no arribaven al jardí. Tronava i estava apunt de caure un xàfec.

Quan va tornar la llum, continuà el ball.

El que a hores d’ara no sap ningú és que el groc de Van Gogh era un tros d’ungla escapolit de la taula d’operacions per poder passar una bona estona sense sentir el soroll dels bisturís.

–Uiiii quina angúnia, marxo a ballar que estaré millor–, va decidir.
I així, en silenci, procurant no ser vista ni sentida va desaparèixer del quiròfan per l’escletxa de sota la porta. Va pujar l’escala tot agafant-se a la barana i, tot fent salts com si fos un saltamartí, anava pujant sense ni tan sols tocar a terra.

En arribar a la planta de l’entrada i havent mirat a totes bandes, va procurar no ser descoberta pel bidell. Tot seguit, va baixar les escales del carrer fent saltirons i cantant tota cofoia mentre es posava bé els cabells amb les mans. Els seus pèls rossos li donaven un aire exòtic i, mentre caminava, anava pensant quin coloret, que fes joc amb el cabell i el vestit, es posaria a les galtes. Així d’animada, com si fos la diva, la gran diva!, va entrar a la sala… convençuda de triomfar en aquell ball.

Em vaig aixecar de la cadira i, mentre caminava pel passadís cap a la cambra d’estar, amb la llar de foc encesa, la meva imaginació va volar fins al museu de Sant Petesburg, de Màlaga. Allà hi ha una col·lecció de Kandinsky. I em veia transitant davant dels seus quadres, gairebé amb la sensació de volar, com si el meu cos no pesés ni una engruna.

Tinc el cap sobre la taula. Obro els ulls, miro el sostre, tinc el coll adolorit, després miro el rellotge: on soc, quina hora és?

LA PREGUNTA

Creieu que calia tornar a aplicar el confinament comarcal?

En aquesta enquesta han votat 2097 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.