És un ball de despropòsits, d’aquells que balles ja quan tothom ha begut més del compte

Aquests dies ja trepitjo més el carrer. Ho faig amb molt de gust, la veritat. Faig bromes amb els amics i tot i els dic que jo ja arribaré esgotada a la fase 3 perquè estic sense parar ni un moment a la fase 2. Riem, com no pot ser d’altra manera amb els saraus derivats de les regions sanitàries i les incongruències del sistema on els avions van plens i els teatres arrenquen amb el terç de les butaques i on ens podem trobar en una discoteca, però no en una aula. Celebrem també que la mortaldat i els contagis estiguin desapareixent tan bé i sí, parlem de quan el rebrot, no de si n’hi haurà, sinó de quan. Ens ha tornat la vida aquesta fase 2, aquest quedar, aquest ei, la família, aquest les birres i les platges i el mar. El mar molt. I us diré que l’espremo tant, la fase, que fins he anat de compres a un centre comercial perquè, quan un enyora la vida, l’enyora fins i tot en les seves misèries. Tornar al carrer ha estat meravellós, terapèutic, reconfortant, refrescant, amable, agradable, oxigenant. Que no ens haguem de tornar a tancar de pressa, si us plau, que encara em queda molt per trepitjar i fins m’he atrevit a fer plans per a l’estiu. Una de les coses que més em desagrada d’aquesta nova normalitat –a part de tenir tots els ciutadans controlats i espantats amb multes si vas de Sant Celoni a Hostalric– són les mascaretes. És ben bé un ball. I no de Carnaval, que aquests, sobretot si tenen aire venecià, em tenen el cor robat. És un ball de despropòsits, d’aquells que balles ja quan tothom ha begut més del compte, la música és dolenta i l’ambient sembla de pel·lícula de sèrie B. Amunt, avall, gomes que pengen massa o massa poc. Gomes al coll, a les orelles, a les potes de les ulleres, amb clips. He vist tots els models. De roba, de paper, E2, sanitàries, amb boca, amb respiració, de tots colors, al braç, al colze, al genoll, a la papada, de diadema, amb el nas a dins o a fora, a joc amb les ulleres entelades o a conjunt amb la roba. Ha arribat l’era de les mascaretes i els seus balls, i sembla que han vingut per quedar-s’hi. A la meva fillastre petita li rellisca sempre perquè té nasset de botó; jo soc de les que se la treu de seguida que pot, mirant si tinc la gent prou lluny, perquè m’hi ofego; el meu fill és dels que se la puja tant per no exposar-se ni mica al virus, que li toca les pestanyes; i el meu marit en té 10.000 descuidades als llocs més insospitats. Jo, que soc dona de teatre, n’enyoro d’altres, de màscares i de balls. Aquells que espero que podrem ballar a la fase 2.345, que ja m’hi veig, ja m’hi veig. Salut, amics, i mascaretes!

És un ball de despropòsits, d’aquells que balles ja quan tothom ha begut més del compte

El ball de màscares