Aquell bum-bum valent i rapidíssim em va semblar el so més meravellós del món

Quan estava embarassada de la meva filla em vaig pensar que l’havia perdut. Devia estar de vuit o nou setmanes, no gaire més, perquè el seu pare i jo no ho havíem dit a ningú encara. Una nit vaig començar a tenir pèrdues i vaig pensar que estava tenint un avortament espontani. Vam anar a Urgències, on recordo una dona, trencada, perquè estava tenint el seu sisè avortament i, quan em va tocar entrar, vaig sentir un so que no oblidaré mai: el cor de l’Aina. Aquell bum-bum valent i rapidíssim em va semblar el so més meravellós del món perquè implicava que la meva previsió, trista, no s’estava complint i que tot anava bé. La sang tenia un altre origen que ara no ve al cas compartir i la meva filla va néixer set mesos després d’aquella nit. Li vaig sentir el cor a moltes ecografies posteriors però cap vegada, cap, no em va impactar com aquell moment que creia que no el sentiria mai. Quina història més emocionant, oi? Pot haver-hi res més bonic que sentir el cor d’un futur fill? Sí. Hi ha una cosa més bonica, molt més bonica: que una dona pugui decidir lliurement sobre totes les coses de la seva vida. Imagineu-vos-ho: una persona que pot gestar i decidir si és el moment ideal de fer-ho o no. No. No dic que la opció d’avortar sigui una opció profilàctica. No és això. No dic que sigui l’ideal en qualsevol situació. No dic que hagi de ser la solució fàcil a les relacions sexuals sense mètodes anticonceptius que, ui, mira, no han acabat bé. No parlo d’educació sexual ni de violacions ni de malformacions: parlo de poder decidir sobre el que està passant al nostre cos, sobre el que s’hi esdevindrà. L’avortament no és un debat sobre la maternitat o la paternitat. Potser no ho és ni sobre la vida. L’avortament no va d’una nova vida. Va de la vida que ja existeix i que ha de poder decidir si vol o no vol tirar-ne una altra endavant. Va de poder decidir. I aquesta decisió només la pot prendre la persona que està iniciant la gestació. Entenc que, si hi ha una altra persona propera a aquesta que s’ocuparia de la criatura en cas que així es decidís, té dret també a dir-hi la seva, però la seva no és l’última paraula. L’última paraula és la de la persona que està gestant. I no cal que me’n doni els motius. Segur que els té claríssims, si ho ha decidit. I posar-hi el so del batecs perquè s’ho repensi no farà que s’ho repensi, us ho garanteixo. Només l’ofegarà en la merda i en la culpabilitat i només és una manera barata i sense escrúpols de mirar de condicionar una decisió que només depèn de les condicions prèvies de la persona que està gestant. Per què no es respecta aquesta decisió com el que és: una decisió conscient d’una persona lliure? Els i les que s’hi oposen… què no accepten? La consciència o la llibertat? Què fa por d’aquesta decisió? Que l’hagi pres una dona lliurement en funció només del que pensa i sent? Quina objecció pot haver-hi? I no em parleu de la vida que potser vindrà perquè no sembla preocupar-vos gaire la vida que ja hi és i que està prenent aquesta decisió. Jo vaig ser molt feliç de sentir aquell batec, però ningú no pot imposar-me escoltar-ne un que no vull escoltar, ni condicionar-me una decisió lliure, ni pretendre decidir per mi, ni ignorar la meva voluntat i la meva pròpia vida adulta. Qualsevol debat, qualsevol batec obligat, és un retrocés en la lluita pels drets reproductius de les dones. Hi ha una cosa millor que escoltar el batec d’un fill que vols. Poder decidir lliurement si no vols tenir-ne un ara.

Aquell bum-bum valent i rapidíssim em va semblar el so més meravellós del món

El batec