Els actes de desobediència, si són legítims per al govern, ho són per a tots els ciutadans. Doncs, som-hi!

No vaig poder anar a Estrasburg. Me’n moria de ganes. Vaig començar a militar en l’europeisme l’any 1962. Creia en Europa, bressol de la cultura occidental i de l’humanisme i, com que no tenia gaires alternatives per formar-me políticament, vaig anar a raure a l’aleshores Instituto de Estudios Europeos i a la Liga Europea de Cooperación Económica, Capítulo Español. Associacions tolerades pel règim franquista perquè les seves figures públiques eren nobles i de dretes, però d’una dreta democràtica. Allí em vaig formar políticament sense tenir cap intenció de dedicar-me a la política. Érem un grup reduït de joves estudiants de diferents disciplines. Jo era l’únic de “ciències”. Llegíem llibres tolerats i altres de no tolerats que uns bons mestres ens ajudaven a entendre i a discutir. Era una mena de club de lectura dels actuals que tan bona feina fan per la cultura i per al creixement humà dels qui hi assisteixen. Un dels llibres que recordo és Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives. Més endavant he estat i crec ser un bon amic de la família Vicens-Rahola. D’aquesta manera vaig entrar en el món qualificat de l’europeisme i, a través d’ell, es va despertar el meu interès per la política, que vaig voler aprofundir aquell mateix estiu, amb una beca del Rottary Club per fer un curs a la Universitat de Lund (Suècia), llavors la meca de la socialdemocràcia. El curs es titulava, de cara a Espanya, “Aspects of Peace”, que en realitat va resultar ser un seminari actiu sobre democràcia amb participació de joves de tots els continents. No em va desagradar gens. En la residència que em van assignar, vaig compartir habitació amb un rus soviètic que havia pogut assistir-hi gràcies al fet que li van proporcionar un passaport diplomàtic, a ell i al seu company que feia de “controller”. Hi havia japonesos, singalesos, indis, paquistanesos (tots comunistes molt radicals que no es duien gens bé amb els indis), una polonesa, un brasiler, anglesos, suecs, etc. Jo era l’únic espanyol i em deien “el feixista”. Una vegada ens van fer una foto, a mi amb el nord-americà i els dos russos (Yuri i Valentín). Ens deien que representàvem el feixisme, el capitalisme i el comunisme. Jo no em sentia gaire còmode amb l’espècie en què m’havien classificat. Els altres semblaven conformats i fins i tot satisfets. Després vaig seguir mantenint correspondència amb el rus Valentín i amb l’americà, del qual no recordo el nom. Amb Valentín vam establir una bona amistat, malgrat les diferències ideològiques. Més endavant vaig saber que ambdós, rus i americà, eren agents de la KGB i la CIA, respectivament Els francesos que hi havia no eren gaire europeistes. Ho eren més els alemanys. Bé, quan a la tornada vaig agafar un autocar que el SEU oferia a bon preu des d’Hamburg fins a Barcelona, en arribar a la frontera de la Junquera la policia espanyola va recollir tots els passaports i al cap d’una estona els va tornar tots menys el meu. Em van dir que ja me’l tornarien a Barcelona. Allí m’esperava el Jefe Provincial del SEU, individu que ja coneixia i que no em mereixia cap confiança. Ell tenia el meu passaport, sabia tot el que havia fet a Suècia, inclosa la cohabitació amb el rus Valentín, i em va dir que ja me’l retornaria quan haguessin fet algunes investigacions. Al cap de pocs mesos me’l van retornar; no em devien considerar un individu perillós, encara que ja estava fitxat. Tot això ve a col·lació per poder justificar l’interès que tenia jo per anar a Estrasburg, igual com vaig anar a Brussel·les el desembre de 2017. Ara no puc passar de Barcelona, com vaig fer el mateix dia 2 de juliol passat. Toca concentració davant la Delegació de la Unió Europea a Barcelona. Em va compensar una mica. Però jo hauria volgut ser a Estrasburg, com a independentista català i com a europeista, que, malgrat tot, ho segueixo sent. A veure què faran els nous manaires de la UE? Fins ara, han estat un desastre. El mateix dimarts 2 d’aquest juliol, després d’un vergonyós intercanvi de cromos i cadires entre els representants dels estats de la UE, van posar-se d’acord en la presidenta de la Comissió Europea, una alemanya esperem que més decent que l’impresentable Juncker, un vicepresident, un comissionat (o el que sigui) per a Relacions Internacionals, l’impresentable renegat Josep Borrell, que ni al seu poble, la Pobla de Segur, no el poden veure, Mme. Lagarde a Finances i, el més vergonyós, els estats van potinejar el nom del que hauria de ser el president del Parlament Europeu, però no ho van voler fer públic fins que l’aprovés aquest Parlament; quina delicadesa... Tot un exemple de democràcia parlamentària. Així va aquella Europa unida que tant m’il·lusionava. Anem, però, cap a casa. La concentració dels catalans davant del Parlament Europeu va ser per protestar perquè no s’havia permès la possessió dels seus escons als eurodiputats catalans que van obtenir més de dos milions de vots. Protestar i posar en evidència la pobra qualitat democràtica que es practica a l’Estat espanyol i la seva justícia mediatitzada pel poder polític. A Junqueras se li permet anar a recollir la seva acta de diputat al Congrés però no anar a recollir la d’eurodiputat; potser tindria immunitat europea i això no ho poden permetre; tanta és la por que tenen a la llibertat, als drets humans i al sentit comú? Al Tribunal General de Luxemburg els advocats del president Puigdemont van presentar una petició perquè aquest pogués prendre possessió del seu escó a l’Europarlament. La petició va ser admesa a tràmit però, al final, fou denegada. Quin va ser l’argument: que l’Estat espanyol no havia inclòs a la relació de diputats electes ni Puigdemont, ni Junqueras, ni Comín; un robatori a gran escala dels nostres vots. Aquests eurodiputats electes sí que havien estat inclosos en la relació que es va publicar al Boletín Oficial del Estado (BOE). Una ordre ministerial, una llei aprovada a les Corts o qualsevol disposició, no entra en vigor fins que no es publica al BOE. Per què el govern espanyol es va saltar a la torera la llei, com els és propi, i va modificar un text publicat al BOE i va enviar a Europa aquest text censurat per capricis polítics inconfessables? A partir d’ara tot el que surt al BOE és paper mullat i estem legitimats, per aquest antecedent, a passar-nos-ho per l’arc del triomf. Els actes de desobediència, si són legítims per al govern, ho són per a tots els ciutadans. Doncs, som-hi!

Els actes de desobediència, si són legítims per al govern, ho són per a tots els ciutadans. Doncs, som-hi!

El BOE, paper mullat