El 'Boléro' de Maurice Ravel és una bona metàfora de la força de la gent, del benefici de la unió

Dues commemoracions van centrar el cap de setmana passat: el 50è aniversari de l’Institut Antoni Cumella i el centenari de l’armistici de la Primera Guerra Mundial. L’una, local: l’Institut Cumella fou un gresol comarcal de coneixement que ens obrí horitzons sense els quals els seus alumnes no seríem els mateixos. L’altra, universal, celebrà la fi del primer gran fracàs de la humanitat sencera. La música sol ser present en aquests actes. En l’acte de París es va interpretar el Boléro de Maurice Ravel, una de les peces més populars del segle XX. Desconec el motiu de la tria, però penso que és bona com a metàfora de la força de la gent, del benefici de la unió. Ravel, nascut a Ziburu (País Basc), és un dels grans compositors francesos de tots els temps. I sobre el Boléro (1928) escriu: “És un experiment en una direcció molt particular i limitada, i no s’ha de suposar que pretengui cap altra cosa del que és. Abans de l’estrena, vaig precisar que es tracta d’una peça de 17 minuts consistent únicament en un teixit orquestral sense música, d’un llarg i progressiu crescendo.” Ravel considera “sense música” el fet d’utilitzar molt pocs elements: un sol ritme, immutable, i dos temes que es van rellevant sense desenvolupar-se. Sense saber-ho, s’avança 40 anys a l’estètica minimalista de Steve Reich i Philip Glass. Amb un acompanyament de violes i violoncels discretíssim, senzill, sòlid, s’inicia el ritme obsessiu de dos compassos de 3 per 4 fets pel timbal militar (la caixa) que sona de dalt a baix de la peça i que posa a prova tot bon percussionista (val a dir que els boleros no sempre han estat en ritme de quatre temps com l’inspirat Dos gardenias). Per damunt, la flauta comença la melodia, com qui té una bona pensada, i a la qual s’hi van adherint de mica en mica tots els instruments, amb múltiples combinacions, creant noves sonoritats –Ravel és un dels més grans orquestradors–, augmentant gradualment la intensitat, fins a arribar a una explosió sonora en continu ascens, triomfant, que converteix l’obra en una experiència orquestral única. Ravel formà part d’un París que fou el centre del món de l’art amb gran presència d’espagnols: Picasso, Albéniz, Falla i Ricard Vinyes (dos grans amics de Ravel), Josep M. Sert, Pau Casals, Granados, Mompou... L’esclat de la Gran Guerra propicià la diàspora, amb el retorn d’alguns d’ells, que van fer conèixer l’avantguarda i influïren en els músics d’aquí. Com Manuel Blancafort, de qui el pianista Ricard Vinyes estrenà a París el seu Parc d’Atraccions (1920-24). O com Josep M. Ruera, que inclou nous colors harmònics en les sardanes de concert com Tocs de festa (1927). París planava sobre els artistes i músics joves catalans més inquiets. Aquest divendres, 16 de novembre, es fa un acte dedicat a en Josep Verde Aldea (1928-2017), advocat, diputat, vicepresident del Parlament europeu. Un exemple més de la connexió entre el local i l’universal. De Granollers a Europa. De la ciutat al món. La tria de l’obra de Ravel fou encertada. No dubto que els qui pogueren escoltar el Boléro a l’Arc de Triomf parisenc al costat de tots els caps d’estat deurien sortir convençuts que un món millor és possible. Per un moment, és el que em va passar davant el Telenotícies. Al Fòrum sobre la Pau de la tarda, però, ja no hi eren tots. La política només va bé quan imita l’art.

El 'Boléro' de Maurice Ravel és una bona metàfora de la força de la gent, del benefici de la unió

El bolero com a esperança