El trajecte diari a peu cap a l’escola es converteix per als infants en tot un món per descobrir: carrers, paisatges, persones que troben...

Fa uns anys vaig tenir la sort de presentar la pel·lícula Camí a l’escola de Pascal Plisson. En uns 75 minuts, el director francès ens narra les històries, les experiències i els aprenentatges que nens i nenes de diferents parts del món viuen per poder anar a col·legi. Alguns han de travessar una perillosa ruta d’elefants, d’altres han de fer llargues jornades a cavall o portar al germà invàlid amb una atrotinada cadira de rodes durant quilòmetres... Per a totes elles i ells, el camí cap a l’escola és un dels principals espais d’aprenentatge. I ho és tant que al final del fòrum ens preguntàvem si potser l’autèntica escola era el camí. A vegades m’he preguntat quin és el camí cap a l’escola dels nostres infants i joves. Aquests dies en els quals ha començat un nou curs escolar, he recordat la pel·lícula i crec que val la pena aturar-se per pensar una mica en la importància del camí que diàriament fan els nostres infants i joves cap a l’escola. Aquest trajecte diari es converteix per als nostres infants en tot un món per descobrir: els carrers, les botigues, els paisatges, les persones que es troben sovint... Tot plegat ho integraran a la seva vida quotidiana. Per això, la millor manera d’anar a l’escola és fer-ho a peu, des de casa. Sovint a la tarda, en acabar les classes, es veuen nenes i nens jugant a les places o caminant pels carrers, un dels moments més macos del dia i una manera ben vital de conèixer i viure la ciutat. Malauradament, també a les hores d’entrada i sortida de les escoles hi ha embussos, el trànsit es complica i alguns carrers queden col·lapsats. Per a aquests infants, el camí de casa a l’escola és de casa al cotxe i del vehicle a l’aula. Tot i respectar la necessitat que algunes famílies poden tenir per actuar d’aquesta manera, sovint no hi ha raons objectives i infonem als nostres infants i joves l’hàbit de l’ús individual del cotxe. Diàriament, doncs, renunciem també a l’educació cap a una societat més sostenible i, tal com defensa Granollers Pedala: “En la majoria dels casos, els centres educatius dels infants es troben dins els mateixos nuclis urbans de residència, a unes distàncies perfectament caminables o pedalables. Acompanyar-los en cotxe a l’escola no és una necessitat per a ells, i només respon a les necessitats que suposadament tenim els adults. En definitiva, en la nostra vida concreta del dia a dia no estem afavorint cap educació que transformi hàbits i dinàmiques d’aquesta societat.” Aquests infants, tal com deia la pedagoga Marta Mata, que tant protegim i alhora tan poc respectem en aquest sentit, es veuen privats de viure, de conèixer, de trepitjar… el seu poble, barri o ciutat i els engabiem a l’interior dels cotxes, els embussos, el trànsit… i renunciem a desenvolupar les moltes possibilitats que s’obren per a la seva autonomia si poguessin relacionar-se amb l’entorn. El camí cap a l’escola també necessita temps. Temps que es tradueix en el goig dels més petits de sentir-se acompanyats pel pare, la mare o els avis, temps per parlar, per badar una mica, per observar les novetats que van passant en aquest camí diari. Les presses i la sobrecàrrega d’activitats que els posem a sobre són uns altres dels problemes que minva el bon desenvolupament de la seva autonomia i els priva del més bàsic: el seu espai i el seu temps. AUTONOMIA PER DESCOBRIR LA REALITAT Estem parlant de l’autonomia que comporta la descoberta de la realitat de l’entorn en què viuen, una realitat que no es limita als edificis, una realitat construïda amb la interrelació entre les persones, en la qual es concreta la vivència (o no) per part de tothom de molts valors que estan en joc com ara la convivència, la tolerància, la ciutadania, el respecte… I aquí és on rauen moltes contradiccions que sovintegen massa. Els nostres infants, en el camí cap a l’escola, veuen reflectits en la societat aquests valors que tant prediquem? Segurament que en aquest camí troben respostes de tota mena. I d’aquí en surt una de nova: és una prioritat concreta i diària per als nostres pobles i ciutats l’educació dels infants i joves? I és que un dels problemes que cada dos per tres es troba l’escola –i l’educació en general– és la contradicció flagrant entre els desitjos i proclames de bona voluntat –d’allò que voldríem que fos la nostra societat– i el que és realment i, de retruc, traslladem aquesta responsabilitat a l’escola. Tothom hi diu la seva, hi aboca els seus bons desitjos, reclama als mestres… Tanmateix, freqüentment, aquesta mateixa societat és incapaç de viure i de posar en pràctica tots aquests valors que predica. Tot sovint es fan iniciatives de bona voluntat –i, diguem-ho també, de propaganda– sobre ciutat i educació. Són iniciatives que coincideixen amb nens que he conegut que feien el camí cap a l’escola després d’un desnonament, de menjar només un àpat diari o amb pares a l’atur de fa temps o amb famílies que, senzillament, no tenen temps per atendre’ls per la necessitat de complir horaris laborals pensats exclusivament per als beneficis d’uns. El camí cap a l’escola és un dels moments que millor reflecteix la voluntat real d’una societat per oferir una bona educació. Tot rumiant en la pel·lícula, potser tothom hauríem de preguntar-nos: quin és el camí cap a l’escola que oferim als nostres infants?