El camió
A Oriol Genís
L’escenari està a les fosques. Els focus s’encenen lentament. A l’esquerra hi ha una cabina de camió il·luminada per una llum zenital. La resta de l’espai escènic ho està amb llum tènue. S’obre la porta i apareix un home no gaire alt, vestit amb texans, camisa a quadres i bambes negres. Baixa, es mira el públic, va prosceni i comença a parlar:
–Ell, no gaire alt, metre setanta tot just, prim i molt fibrós. Estava carregant caixes al camió. Havia posat música del Bruce i en aquell moment sonava Born in USA, que li donava ànims per acabar de carregar-lo.
Mentre estava muntant les darreres caixes anava pensant en el llarg recorregut que havia de fer, i on pararia a poder fer un mos. Tenia gravat en la memòria el record d’un petit local on vàries vegades va sopar molt a gust, i sobre tot on després havia pres un Whisky Sour immillorable. Es preguntava si tindria prou temps per arribar a fer-hi nit. Li mancava la fitxa del carregament. Va anar a l’oficina, la va demanar i va emprendre viatge cap al seu destí, amb el desig de prendre aquell whisky.
El viatge era llarg. Per començar molts quilòmetres d’autopista. Calia estar molt atent i alhora tenir la ment un poc entretinguda perquè, si no, es feia molt pesat. Tenia l’hàbit d’aturar-se cada tres hores, estar uns 15 minuts estirant les cames o simplement fent un cafè. Sempre fora del camió menys quan es tractava de fer una becaina, ja que a la cabina tenia un racó amb un llit i cortines perquè no hi penetrés ni una engruna de llum.
Quan ja havia recorregut algun centenar de quilòmetres, sempre amb la música del Bruce, va lliscar pel seu maginet la imatge d’aquella bagassa que se li havia acostat, amb un somriure d’orella a orella, mentre ell estava prenent-se el seu deliciós Whisky Sour tan tranquil. Recorda que li havia tornat el somriure per cortesia però que, delicadament, va desestimar la proposta. Ell, que era un home molt apassionat, no va donar ni el més mínim motiu a aquella dona de corbes atractives per continuar la seva possible proposta. Aquella muller era decidida, l’havia vist altres dies i havia observat com s’acostava a possibles clients, tot insinuant i cercant complicitats amb la mirada. Si obtenia resposta, les insinuacions anaven en augment, sempre amb discreció: d’una mirada passava a fer-li un gest d’un petó de llavis vermells o a jugar amb la seva faldilla, “ara me la pujo una mica, ara no”; “ara vull que vinguis –fent-li una senyal amb dit índex–, ara que t’aturis –posant la palma de la mà ben vertical movent-la com una molla–”. Aquella meuca sabia que aquest joc d’apropament atreia molt alguns homes que desitjaven tenir sexe amb ella. Tot i que la relació prostituta-client és molt clara, a ella li agradava seduir-los abans de començar, això els solia posar molt calents.
Se li posava la pell de gallina quan el visitaven records de les darreres vegades que havia estat jugant molt apassionat amb la seva dona. La Júlia era tan o més apassionada que ell i la relació anava molt bé. Tots dos n’estaven molt més que satisfets. Quan recordava aquells moments plens de passió evocava sovint la imatge que en tenia d’aquells instants tan i tan íntims.
Recorda, amb tota mena de detalls, com la Júlia l’havia ajudat en un projecte professional feia anys i que havia significat l’inici d’una etapa professional molt fructífera a tots els nivells. I ella ho havia fet amb la més absoluta discreció. És més, amb l’alegria d’haver participat en perquè la proposta del seu marit hagués servit perquè se sentís més valorat professionalment. Ella se sentia plena de joia, tot i que no era més que un exemple de la seva actitud, ja que tenia la capacitat d’estar sempre a prop d’ell aportant-li seguretat. Com no havia d’estimar-se-la? Com no havia de tornar-se boig per una dona així? N’estava tant d’ella que se sentia incapaç d’imaginar-se una relació amb una altra dona. Els seus viatges eren com un rellotge. Des de la sortida, descomptava els segons que faltaven per tornar a estar a casa, amb ella entre els seus braços, amb ella mirant-se sense dir-se res, amb ella…
A la segona parada, en un espai de descans de l’autopista mentre estirava les cames, repassava mentalment el tram que encara podia fer aquell dia. Si no hi havia gaire trànsit podia perfectament anar a dormir a aquella fonda d’aire molt casolà on prenia aquell combinat que tant li agradava.
Va tornar a situar-se en aquell local momentàniament. Mentre el sol s’amagava darrere les muntanyes i s’intuïa la lluna just abans de fosquejar, tot conduint anava rememorant la reacció que provocava en altres hostes de la fonda. Els costava de creure que el camioner d’un vehicle de gran tonatge fos vegetarià. Alguns se’n reien amb tota la barra i el més gran desconeixement, però això a ell tant li feia. Li sorprenia aquesta mentalitat tan antiga, però estava avesat a aquest tipus de comentaris ja que altres companys de feina –camioners com ell– també li havien fet la mateixa riota quan va començar a treballar amb ells. Donaven per suposat que no aguantaria tres mesos. A hores d’ara, ja feia quatre anys que era a l’empresa.
Per a aquest viatge havia agafat un recopilatori de CD del Bruce. En duia 12, que anava intercalant-los amb estones de música clàssica i altres estones silenci. En aquests moments baixava apressat per una recta d’uns quants quilòmetres d’una carretera comarcal, la nit s’havia tirat a sobre. Ben aviat havia de decidir on parar a dormir. No era pas gaire lluny del seu hostal preferit, però aquesta cop havia de fer un primera descàrrega en un poble que el feia desviar d’aquella ruta que coneixia tan bé. Camí de l’hostal se li feia la boca aigua pensant en el Whisky Sour. En tenia un gran desig. També li agradava el tracte familiar. Només hi havia estat algunes vegades i ja se sentia com si fos de la casa.
En arribar al poble ja l’esperaven per buidar el camió perquè necessitaven la mercaderia per l’endemà mateix. Un altre camioner, en veure’l, va comentar-li que aquella noia ja no freqüentava l’hostal on volia dormir, però a ell tant li feia. Només volia acabar hi fer-hi cap.
Tan aviat va arribar a l’hostal va demanar si encara podia sopar, ja que s’havia fet una mica tard. Li respongueren que sí, que no els quedava gaire cosa però que si es conformava amb molt de gust el servirien de seguida. En acabar de sopar va preguntar:
–Em podeu fer un Whisky Sour?
–Com sempre, oi?
–Si, gràcies.
Encara no s’havia pres l’últim glop, tot degustant aquella meravella per als sentits –ummmmm– es va obrir la porta del menjador que dona al carrer i va entrar…
L’home no gaire alt fa una passa enrere, amb la mà es toca la barbeta, i tot pensatiu afegeix:
–Sabeu? La pel·lícula La rosa porpra del Caire m’agrada molt.
Va més enrere, puja a la cabina del camió, arranca i avança uns metres. Sona la música del Bruce amb una llum tènue. Fosc. El púbic aplaudeix. S’obre la porta del camió, baixa i va al prosceni a saludar. Porta un vestit negre, camisa negra, corbata negra amb cercles blancs i grocs i sabates de xarol. Es marca unes passes de claqué, aixeca la mà demanant el públic que calli, que deixi d’aplaudir i diu:
–Ay, en Woody Allen.
Fa una breu inclinació de cap i marxa d’escena.
Aplaudiments!