Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental
 

A Santi Cortina

És un carrer que té nom d’arbre, no és del centre però tampoc als afores d’un poble que no és ni petit ni gran. És en un entorn de privilegi, a tocar de la carretera principal i és a 10 minuts a peu de l’estació.

A una vorera hi ha cases, la majoria amb jardí, si n’exceptuem els números 2 i 4, que són dos edificis de tres plantes, amb dos pisos a cadascuna.

Aquests dos edificis són com una Torre de Babel. Hi viuen dues famílies marroquines, una família vinguda d’Extremadura fa 30 anys, una noia jove andorrana, un home d’uns 60 anys i un vidu amb la seva filla. Als altres pisos els llogaters són passavolants. Tots fa un mínim de sis anys que hi són i mantenen una relació cordial.

Al cap del carrer i a l’altra vorera, la dels números senars, hi ha una arbreda a tocar d’un rierol a l’altra banda del qual s’estén un camí entremig de més arbres. Davant el número 24 s’alça alguna casa i, després, una botiga i un restaurant. Més enllà hi ha l’entrada a un que té un alzinar espectacular, una jardinera de marfull i uns oms a tocar l’aigua del rierol. És un lloc d’esbarjo freqüentat per gent que passeja amb el gos.

A la botiga, a més de queviures i productes de la llar, fan menjar per emportar. El regenten una parella jove: són simpàtics, servicials i apreciats pels veïns del barri. Algunes cases de per allà són segones residències, que els seus estadants, quan hi són els caps de setmana, sovint aprofiten per encarregar-hi menjar. També tenen una selecció de vins, caves i licors a bon preu. El negoci no és res de l’altre món però els dona per anar tirant. Tant la botiga com el restaurant ocupen els baixos de sengles cases, amb l’habitatge al pis de sobre.

En una de les cases més enllà hi viu una dona que ronda la quarantena i que em recorda una tortuga: sembla que porti a sobre el pes feixuc de les feines de la llar i de la feina de fora. El seu marit té l’aparença d’un home feliç, amb una vida tranquil·la i ordenada. Aparentment, tot li frueix de manera fàcil i àgil. Però ella tot el dia està pendent de la mainada. A més està encaterinada a tenir el seu home satisfet. El pes de tot plegat la crema per dins, però no ho sembla perquè somriu amb freqüència. Sovint es pregunta com ser una persona independent i, al mateix temps, feliç.

Per Sant Ponç ens vam trobar al parc on les flors de les acàcies feien una olor que embriagava l’ambient tranquil i primaveral. Estava pensativa. Després de saludar-nos em va etzibar: “Avui m’ha vingut un pensament al cap: les ferides emocionals són el preu que hem de pagar per ser independents.” No va dir res més, va mirar-se el rellotge, es va disculpar i va marxar tot dient: “Perdona, no m’havia adonat de l’hora, he de marxar.”

En el parc a les 7, quarts de 8 del matí, hi sents cantar els ocells i el soroll de l’aigua del rierol. És una delícia. Alguna dia he vist assegut en un banc, llegint, un home d’una edat incerta i que transmet bonhomia. El primer cop que el vaig veure em va recordar la pel·lícula L’home tranquil, de John Ford. Altres dies he coincidit amb un grup de tres, quatre homes que porten el gos a fer un tomb. Jo passejo una gosa i m’estic una estona amb ells. Amb tot, des del primer dia vaig observar que els agrada escoltar-se. Si no ets dels seus, el que tu els diguis no els importa gens. Es pensen que sempre tenen raó. Parlen amb una pedanteria il·limitada, són d’aquelles persones que no s’atipen de dir obvietats com si fossin el més gran descobriment, gent de la que cal mantenir-se lluny. Si comparteixo aquesta estona és només perquè la meva gossa juga amb els seus gossos.

Ahir feia una tarda lívida, gairebé morada, crua. Tot fent un tomb vaig creuar-me amb un veí del carrer. Viu amb la seva dona, tots dos jubilats, amb una casa amb porxo i un jardí no gaire gran. Sembla fet a mida perquè s’ho puguin manegar sols. Sempre m’ha semblat que ha estat un escalfacadires. No he conegut ningú que economitzés tant els seus esforços. Fins i tot diria que a la seva vida mai no ha caminat ni un mil·límetre més del que era imprescindible. Ara, tampoc no ha deixat de fer res del que creia que havia de fer.

Ha plovisquejat tota la tarda, una plugeta callada i lenta; els prats destil·len aquella olor tan típica en aquestes situacions, perfum pur d’una frescor que el cos agraeix. Des de la finestra de l’estudi veig l’esclat de tons dels verds dels arbres i de les flors silvestres, que demanen a crits un passeig. No he pogut resistir la temptació, tot i que temia que la humitat em calés fins als ossos i em regalés en tornar una bona estona de malestar. Volia gaudir de la natura i la soledat, és una hora que no solc trobar-me ningú. Els arbres regalimaven llàgrimes de les seves branques i anava fosquejant amb un cel ben negre. Anunciava tempesta? Caminava mirant el cel quan de sobte i sota un arbre, com si fos un fantasma, ha aparegut un dels homes de la tertúlia matinal.

S’hi ha acostat amb pas lent però no he pogut evitar-lo. Ha parlat amb naturalitat i sense presumpció de tenir la raó –quina sorpresa!:
–Ja se n’ha adonat, de la desgràcia de la matinada passada? Demà segur que sortirà la notícia en tota la premsa.
–No, no he sentit res. No en tinc pas coneixement.
–Sap aquell home que porta un buldog marró que sempre està bordant i que té cara de pocs amics?
–Sí, sé a quin senyor es refereix, viu aquí al carrer a la vorera davant del parc.
–Doncs ha mort aquesta matinada al carrer, de forma misteriosa.

El tema no m’interessava gens, però l’home va continuar:
–Diuen que ha mort d’un cop de caixa que ha caigut, curiosament a aquella hora, d’una finestra de la casa d’un veí. A veure si serà una malifeta d’un d’aquells magrebins del bloc del principi del carrer.

No vaig voler-li donar gaire importància, discrepava absolutament del to racista, però li vaig seguir el corrent.
–Curiós això de morir d’un cop de caixa al cap. Que hi havia barres de ferro colat dins la caixa?
–Diuen que hi havia material informàtic, una impressora, la torre, i sí, unes barres de ferro colat. I això cap a les 3 de la nit. No li sembla rar?
–Bé, ja ho aclarirà la policia o qui li pertoqui. Nosaltres ara no podem fer-hi res.
–I a vostè no li fa angúnia que el puguin cridar a declarar en una possible investigació o en un judici per esclarir el tema?
–No. Jo amb aquest senyor no hi tenia cap altre relació que quan ens trobàvem al parc.
–Bé, com tothom.
–Doncs llavors no cal preocupar-s’hi.

“Bon vespre”, va dir de manera sobtada i va marxar. Vaig observar que la meva actitud l’inquietava però mirava de dissimular-ho. Camí de casa pensava que tenia molta informació d’un fet que havia succeït de matinada. Qui l’hi havia donat? Havia fet esment que havia passat cap a les 3, la gent sol dormir llavors. Per què ha insinuat que eren els magribins d’aquell bloc? Jo els conec i són bona gent. Vaig passar pàgina i, en arribar a casa per desconnectar del que podia ser aquell incident, vaig sopar amb música de fons. En acabar vaig llegir una estona i cap al llit.

Dies més tard llegeixo a la premsa que ha estat detingut un sospitós d’assassinat. Hi havia la fotografia de l’home que em vaig trobar al passeig del capvespre. L’article, d’un periodista que havia aconseguit un fragment de la declaració, començava recollint unes frases d’aquell home: “La foscor de la nit no em va deslliurar dels turments que em van provocar el que havia fet.” “Vaig plorar moltes hores però a estones em sentia alleugerit.” “Aquella foscor que mai no m’havia preocupat reflectia el meu calvari, feia d’eco dels meus turments.” “Va ser verament insuportable el que vaig passar les dues primeres nits, per això jo mateix em vaig lliurar a la policia ple de penediment.”

Quan els veia els observava i em semblaven gent poc clara, però mai no hauria imaginat que eren capaços de fer res semblant. Què hi havia entre ells dos?

LA PREGUNTA

S’hauria de prohibir fumar a les terrasses dels bars?

En aquesta enquesta han votat 210 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.