Confio que els que remenen les cireres locals tinguin estima a Cardedeu per no tallar cap dels pins centenaris del pati del Casino

Amb aquest nom tan suggerent avui se’ns apareix aquest equipament de Cardedeu com una mena de gra de difícil extirpació. I és que el Casino de la colònia d’estiu no ha tingut pas una vida fàcil ni, sobretot, un futur gens clar. Des de fa anys ha estat un problema que un dia o un altre s’havia de resoldre. De ben segur que a qualsevol altre lloc aquest nom ens portaria a pensar en un lloc ben identificat amb la vila i la seva gent, però aquest no ha estat pas el cas. A Cardedeu, que havia estat aquell lloc d’estiueig de la comarca preferit per molts senyors de Barcelona, li va costar molt de tenir un local adient i que complís amb les necessitats d’aquella gent benestant de ciutat. Fins després de la guerra que no va disposar d’aquell local. Només, però, van arribar a tenir aquella torre de la Carretera que van llogar a la família Espinach als anys 40 i que van adaptar per a les seves festes privades, els seus balls de societat i les seves trobades familiars. L’any 1954 fins i tot van construir un bowling al darrere de la torre, al passeig Pau Gesa. A la pista de la Carretera van actuar orquestres de renom i es van fer festivals, com l’actuació de la Mary Santpere. Això sí, amb l’assistència només dels socis –tots de la colònia estiuenca– i d’afins locals llepaculs, que sempre hi eren presents. L’estiu del 1959, la junta directiva de la qual n’era president en Carlos Vendrell –i amb alguns cognoms ben coneguts dels cercles barcelonins del moment, com ara en Bonaventura Barba, en Josep Boada, l’Antonio Masana, en Juan Perramón o el mateix Rafael Masó– buscava, segons deien, una “casa comuna”, de la qual ells en fossin els propietaris de debò i no haguessin d’anar a lloguer: “El Casino de Cardedeu gozó de horas muy felices –explicaven–, pero en nido ajeno. Y para que su misión social quedara cumplida era preciso tener un hogar propio. Y este ha surgido como por encanto. Y es que la empresa estava erizada de dificultades que parecían insuperables. Y es que el final tenía un plazo ineludible: el verano de 1959. Y hoy el nuevo Casino, magnífico, moderno, acogedor, ya está terminado. Todo ello en un marco de naturaleza de extraordinaria hermosura. Ya tenemos, por fin, esa casa común […]” Així, doncs, aquest nou Casino de la colònia d’estiuejants es va inaugurar i beneir el 18 de juliol de 1959. Una data de gran significació per a aquella gent de la burgesia barcelonina: “Ya tenemos, pues, local y piscina, que si bien no es propiedad del Casino, se ha hecho un convenio con su dueño, en forma de que el Casino podrá disponer de ella plenamente para el uso y el goce excusivo de sus asociados.” Si no formaves part d’aquella gent –i no pagaves la corresponent quota– no podies anar a les seves festes ni banyar-te a la seva piscina. El poble anava a remullar-se als gorgs de la riera de Vallfornès. No cal dir que el lloc on es va construir aquell Casino dels senyors formava part del conjunt del parc dels Pinetons, però no hi va haver cap problema legal per a aquella construcció. LA DECADÈNCIA DEL CASINO DELS ‘SENYORS’ I van passar els anys. Aquella colònia ja no era la mateixa dels seus anys eufòrics, quan van aconseguir l’equipament i, a partir dels anys 60, va desaparèixer la piscina. I aquell Casino va quedar sense gaire sentit perquè aquells estiuejants tampoc no eren els mateixos de temps enrere i perquè el poble no va mostrar mai un acostament real envers aquell equipament que els quedava llunyà. Un cop l’any, al mes de setembre, organitzaven una processó del Sagrat Cor i llavors semblava que hi havia una certa empatia amb els habitants de Cardedeu. I per festa major llogaven llotges de l’envelat, es feia un concert obert a tothom i hi havia un partit de futbol del F.C. Cardedeu contra la colònia. Però res més. Ja gairebé en desús, encara va servir per a la mostra gastronòmica d’alguna Fira de Sant Isidre i a la festa major del 1995 encara inclouen un anunci de les seves activitats. I aquell Casino es va anar abandonant, i va quedar fora de servei del tot, sense que ningú tingués cap interès per tirar endavant aquell equipament. El Casino era un local bonic, modern i acollidor, amb un teatre, unes sales de joc, un bar i un jardí, amb una pista de ball i un petit escenari. Al mig, van quedar uns pins centenaris que ja formaven part de l’antic bosc dels Pinetons. El setembre de 2008 es va ocupar il·legalment per l’Assemblea de Joves de Cardedeu i des llavors s’hi van anar fent concerts, trobades de joves, xerrades populars i activitats diverses. És clar que aquesta ocupació il·legal d’un espai amb uns propietaris gairebé desconeguts va comportar tensions amb l’Ajuntament, amb els veïns i amb els mateixos amos, hereus d’una societat d’uns 130 socis sense cap ganes de tirar endavant cap projecte. Festes fins a la matinada, connexions il·legals a l’enllumenat públic, desallotjament pel jutjat el 2012, irregularitats continuades i un abandonament progressiu de les instal·lacions han fet que aquell anomenat Casino Popular acabés abandonat fins ara. Finalment, el mes de maig d’enguany, l’Ajuntament va precintar el Casino per seguretat i va prohibir-hi l’entrada a tothom. I és que la policia va detectar alguns punts de risc, com a l’estructura de la coberta. Aquell mes els amos de l’edifici es van mostrar receptius a parlar amb l’Ajuntament. I és a partir d’aquell moment que el consistori va començar a pensar en els possibles usos d’aquell equipament. Aquest juliol, es va prendre la decisió de la compra del Casino als seus propietaris per 300.000 euros, més totes les despeses de l’operació. S’hi faran 16 habitatges per a gent gran. Ara, doncs, el Casino és a punt d’haver complert la seva raó històrica. Sota les runes quedaran moltes il·lusions d’uns i altres perquè d’aquella instal·lació no en quedarà res. Només passat. Només nostàlgia. Potser en unes altres circumstàncies aquell espai podria haver allotjat el desitjat centre de dia. A hores d’ara, però, tot s’ha acabat. Ara seria clau que l’Ajuntament no toqués ni un sol pi centenari. Seria imperdonable que l’espai que podria haver-se convertit en una ampliació del nostre parc fos la tomba d’una colla d’arbres venerables, que hauríem de preservar com a patrimoni local de gran valor. Si més no, confio que els que avui remenen les cireres locals tinguin la capacitat i estima a Cardedeu per no tallar cap dels pins que encara queden i sobreviuen al pati d’aquell desgraciat local que va ser –encara és dempeus– i podria haver estat tota una altra cosa. Potser si no respecten els pins del Casino, algú, un dia no gaire llunyà, els recordarà amargament la seva desídia i el seu menyspreu cap el patrimoni natural de la nostra vila.