Em presento, doncs, benvolguts lectors, conscient de l’alçada del llistó de la Marina Martori i honorada d’encadenar aquest nou cicle

A les portes de Nadal de l’any 2019 vaig acompanyar la Marina Martori en la presentació del seu llibre Una casa lluny del mar a La Gralla. Setmanes enrere jo li havia demanat si em volia presentar el meu poemari La sort de Sísif, també a La Gralla, i ella em va dir que per descomptat, però que a canvi jo li havia de presentar el seu abans. Vam quedar enteses, em va semblar un bon win-win. A la Marina l’havia coneguda personalment l’any anterior, el 2018, arran de la correcció que em van encarregar des de l’Editorial Alpina del seu llibre M’ha posat a cent la teva madrastra. Aleshores vam intercanviar uns quants correus, li vaig dir que em divertia enormement corregir-lo i que m’hi sentia molt reflectida perquè jo també soc madrastra i em va fer gràcia la coincidència, dues Marines madrastres que escriuen. Aquesta seria la primera de tantes coincidències, ara ho veureu. En aquella època jo encara era molt insegura (ara també, però l’experiència m’ajuda a dissimular-ho), i acostumava a escriure íntegrament les coses que volia dir en les presentacions o en els actes on em tocava intervenir. Ho escrivia fil per randa i m’ho aprenia de memòria de tanta por que em feia intentar deixar una mica de marge a la improvisació i descobrir, allà al davant, que no en sabia. El cas és que encara conservo el text que vaig escriure el 2019 per introduir la presentació d’Una casa lluny del mar, en què inicialment vaig voler explicar qui era, per a mi, la Marina. En vaig dir això: “Tota la vida havia sentit parlar de la Marina Martori. Ui, la Marina Martori, que escriu llibres que es diuen M’ha posat a cent que no portis calces i diu la seva a EL 9 NOU sota el pseudònim de La Rebel. En part, jo he crescut, des que era adolescent, sabent que hi havia una dona per aquí la comarca que es deia Marina Martori i que era una canyera que parlava de sexe sense vergonya i que escrivia a cabassos. Fins i tot em feia una mica de respecte. Alguna vegada l’havia buscat al Google per veure quina cara feia i havia vist alguna foto seva en blanc i negre amb una boina i els cabells curts i aquest clotet de la barbeta i havia pensat: ‘Guau, quina dona, sembla francesa, jo de gran vull ser com ella.’ I resulta que ara m’he fet una mica gran i sento que m’he fet una mica com ella, perquè també em dic Marina, tinc un clotet a la barbeta, soc madrastra i parlo de sexe sense vergonya. I mira, m’agrada pensar que soc així, en part, gràcies a referents com ella. Gràcies per existir, Marina!” Miralles i Martori en la presentació del llibre a La Gralla / Griselda Escrigas Fa set anys d’aquest escrit, i de sobte tot pren encara un sentit una mica més rodó: la Marina deixa de ser La Rebel d’EL 9 NOU per obrir una llibreria a Llinars que es diu justament així. En el primer article que va escriure en aquest diari, va manifestar que un dia, quan fos gran, obriria una llibreria amb aquest nom, i vet aquí: ja l’ha oberta i tanca un cicle perfecte. I soc jo, l’altra Marina del clotet a la barbeta, la que deia que quan fos gran seria com ella, qui ara ocuparà el seu lloc aquí. Em presento, doncs, benvolguts lectors, conscient de l’alçada del llistó i honorada d’encadenar aquest nou cicle. Per tot plegat, he batejat aquesta secció com La Marinada. Perquè hi som totes dues, dins del nom. Perquè és el vent que bufa del mar i refresca. I perquè si algun dia aquesta secció us despentina una mica, m’agradarà pensar que és perquè encara arrossega una mica de l’aire rebel que la Marina hi ha deixat.

Em presento, doncs, benvolguts lectors, conscient de l’alçada del llistó de la Marina Martori i honorada d’encadenar aquest nou cicle

El clotet de la barbeta