El Congost, més que un riu
Aquest riu que travessa de nord a sud gairebé tot el Vallès Oriental, naix a la Font del Regàs, a uns 1.000 metres d’altura i dins del terme de Collsuspina, Moianès. Baixa fins dessota els cingles de Bertí i, poc abans d’arribar a Tona, Osona, fa una mitja volta i se’n va cap al sud, aigües avall. Passa per Sant Miquel de Vilageliu i pels antics molins fariners de Dalt de Verdaguer i el d’Omet, aquests dos al terme dels Hostalets de Balenyà. Més avall passa pel també Molí de l’Illa. En arribar a Aigüafreda s’engorja al Gorg Negre entre Osona i el Vallès Oriental, Sant Martí de Centelles a ponent i la falda del turó del Tagamanent a llevant. En discórrer entre les altes parets dels cingles de Bertí i les que cauen del turó s’entén que el nom del riu sigui Congost. Passat el poble de Tagamanent a la dreta i enfonsat a la mateixa vora del riu s’hi troba Santa Eugènia de Congost. Té una petita però preciosa església romànica; un cop hi vaig anar i un veí em va fer mala cara, retraient-me com si estigués trepitjant el seu terreny sagrat.
Al llarg de tot aquest recorregut la llera és estreta i les aigües baixen lleugeres tot fent ziga-zagues. En arribar al Figueró, si baixes per la carretera, et trobes rodant sobre una plataforma de formigó asfaltat que tapa el nostre preuat riu. Les cases, sobretot a l’esquerra, s’enfilen amunt desafiant el pendent i fugint de la humitat. Si surts de la carretera, a banda i banda s’hi poden trobar indrets meravellosos. A ponent, hi ha indicat un caminet que et duu cap al Sot del Bac on, enmig d’un frondós arbrat, ni t’assabentes que ets en una vall estreta enmig dels cingles. Allí, assegut al costat d’un fil d’aigua netíssima, fa 15 anys hi vaig escriure un article que em va publicar aquest mateix diari. A llevant, et pots enfilar pels carrers del poble i sortir cap a la vall de Vallcàrquera, frondosa, on pel seu fons hi solca la Riereta que desguassa al Congost com, al llarg del seu recorregut, ho fan moltes rieres i torrents. Abans, si anaves amb bicicleta per l’antiga carretera que travessa el poble cap al nord, al final de les cases podies fer parada en una font que llavors brollava aigua potable. Ara. Qui sap? Solíem fer una altra paradeta el Figueró avall i tot baixant un petit pendent fins al riu i caçàvem crancs amb un llaç; les roques n’estaven plenes. Ara? Tampoc ho sé.
En arribar a la Garriga, a l’indret de can Palau, el Congost s’obre a la plana del Vallès Oriental. A dalt, a la dreta, el cim de Puiggraciós i a la seva falda una torre de senyals del temps de les guerres carlines que sembla ser el guardià del Santuari, un mirador del Vallès que abasta fins al mar de Barcelona i en el qual una petita comunitat de monges benedictines acullen a tothom que s’hi arriba. Per la plana, el riu, que continua anomenant-se Congost, fa una marrada per la dreta de la Garriga i deixa a ponent la joia romànica de la Doma amb el seu cementiri. Quan ja està a punt de deixar aquest terme, el riu veu minvada la seva llera per un munt de deixalles antropomòrfiques que malmeten un dels indrets preferits de la meva infància i primera joventut, la Font d’en Mau. Allí, dessota un gran hom, brollava una aigua deliciosa que a càntirs ens enduíem cap a casa. Ara, “de potabilitat no garantida”. Dessota la font hi havia un gorg on ens hi passàvem les tardes traient-ne barbs i llises que enfilàvem en joncs i, també, cap a casa. S’havien de salar i, en menjar-nos-els, traure’ls gran nombre d’espines finíssimes; la carn, deliciosa.
A quatre passes, riu vall, ja érem a Llerona i seguíem un bon tros de Congost que ara voreja una penya argilosa i del qual tot plegat nosaltres en dèiem la “riera”. A l’incomparable Pla de Llerona hi havia el carrer de Can Dorca, on jo m’hi estava de petit, juntament amb germanes i cosins. De Can Dorca, perpendicularment a la penya per on passa el riu, potser hi havia uns 200 metres. Allí hi havia la Font de Can Santa Digna, d’aigua també molt bona i ara arranjada per un grup de voluntaris de Llerona. Al matí ens banyàvem en els petits gorgs que formava la riera, fèiem pastetes amb l’argila i cadascú es feia les seves obres d’art que posàvem a coure al sol de l’era, no sense haver-nos endut els càntirs plens d’aigua que, de vegades, arribaven mig buits a casa.
A la dreta de la font hi desguassa un dels tres torrents de Llerona que ho fan al Congost; aquest era, i és, el de Can Santa Digna que més amunt tenia el nom de Can Gorgs i al seu origen de Can Guilla. Més avall, hi aporta les seves aigües, quan en porta, el torrent de Can Patusca, més amunt de Can Rovira de Villar i, encara més amunt, de Can Grau Xic. El tercer torrent de Llerona també es designa d’acord amb el nom de les masies dessota les qual passa; aquest, des de la bocana en amunt, es diu de Can Diego, de Santa Margarida, la font més famosa de Llerona, i de Can Turó. Potser hi ha una casa encara més amunt que no recordo. L’escut d’armes de Llerona porta tres línies ondulades, blaves i horitzontals que representen aquest tres torrents.
Entremig d’aquests dos darrers torrents, o sigui el de Can Patusca i el de Can Diego i a la mateixa llera del riu Congost, s’hi ha fet una gran obra que no tan sols respecta la biodiversitat sinó que ajuda a mantenir-la i recuperar-la. Es tracta del Parc del Falgar i la Verneda: un conjunt de rierols, estanys, arbredes que fan les delícies dels ànecs que hi neden, dels ocells que hi sobrevolen i de la munió de persones que a diari s’hi passegen, inclosos els infants, que hi tenen tota mena d’instal·lacions per jugar-hi, mentre pares i avis descansen en uns bancs, tot prenent l’ombra a l’estiu i el sol a l’hivern. Com a estació, em quedo amb la tardor i principis de l’hivern en què les postes de sol que s’hi poden contemplar et deixen tan embadalit que no t’adones que s’ha fet fosc i que ja fa fred.
El Congost és més que un riu perquè, endemés dels paratges descrits a corre-cuita, és un corredor biològic i un dels espais Natura-2000 de la Unió Europea. Té 41 quilòmetres de recorregut. Després de Llerona i de Corró d’Avall (municipi de les Franqueses), separa Canovelles de Granollers, passa per Palou i Parets, i es barreja amb el Mogent a Montmeló i, seguint, es troben amb el Tenes, i constitueixen tots plegats la Conca del Besós. Feliços els qui poden fer, que es pot fer, el recorregut a la vora del Congost de des de la Font del Regàs fins a Montmeló. Gaudiu-ne, veureu quelcom més que un riu.