Capitol I

Estimats lectors i lectores, ens apropem a unes dates assenyalades amb un denominador comú: la infància… Les festes de Nadal són festes on els veritables protagonistes són els nens i les nenes, la seva il·lusió i la seva felicitat. Però una mica abans, concretament el 20 de novembre, tenim un dia assenyalat al meu calendari personal amb números d’or per dos motius ben diferents, però a la vegada molt importants. Un d’ells és personal i molt important per a mi, l’altre és universal perquè és el dia dels que són el centre de la meva vocació i professió, el Dia de la Infància. Aquests nens i nenes que com sempre diem, seran els adults del futur, però… també els adults del present hem sigut els infants del passat… Amb aquesta reflexió de la infància del passat, del present i del futur, us explicaré El conte de la infància, un petit símil entre el Conte de Nadal de Dickens i la història de la infància: “El senyor Francesc és un ric empresari del Vallés Oriental, que sap que està a punt de morir i no té hereus a qui deixar-los les seves propietats i fortuna. Entre altres coses és el propietari d’un gran terreny al centre del municipi, on havia tingut la seva fàbrica, que havia donat feina a milers d’habitants de la comarca. Reunit amb la seva mà dreta, en Joan, el seu director de fàbrica i amic, valoraven què fer amb aquest terreny. –Vull que sigui de profit per a la ciutat–, comentava Francesc. –Podria servir per fer un gran equipament esportiu, un museu, un parc amb la seva estàtua al mig… “El parc del senyor Francesc.” Seria el seu llegat per a aquest poble i per a la seva gent–, proposava Joan. –És tard i no em trobo gairebé –deia el senyor Francesc–. Si et sembla vaig a descansar i parlem demà al matí. No vull deixar passar gaire temps sense prendre la decisió perquè sé que la meva fi és a prop. –No es preocupi –l’aconsellava Joan–, vagi a dormir i ja en parlem demà. Després de sopar una mica i prendre tota la medicació, el senyor Francesc es va ficar al llit i es va quedar adormit ràpidament a causa de la seva delicada salut i als relaxants per evitar el dolor. Van aparèixer dos petits a la seva habitació, un nen i una nena, que van seure als peus del seu llit. –Qui sou? –va dir espantat el Sr. Francesc. –Som l’Arlet i el Marc, no ens coneix, senyor Francesc, però vam ser dos nens que corrien per la seva fàbrica quan els nostres pares i mares treballaven per a vostè. –No us recordo pas –va dir pensatiu el senyor Francesc–. No s’hi fixava gaire, en els nens, estava massa centrat en els negocis. –Ho sabem –va afegir l’Arlet–, però volíem explicar-li com era la nostra vida, el nostre dia a dia, perquè vostè no va tenir fills. –A la seva fàbrica començàvem a treballar ben jovenets –va explicar el Marc–, abans els nens i les nenes treballaven molt petits, amb 13 o 14 anys. La majoria deixaven l’escola quan tenien els coneixements bàsics. A casa érem molts germans i havíem d’ajudar portant diners, cuidant els germans petits, etcètera. –Érem feliços –va afegir l’Arlet–, però la nostra infància era curta. Passàvem a tenir obligacions d’adults encara sent nens i nenes i, en molts casos, sense cap més opció. –Per això –va continuar el Marc–, quan vam anar creixent vam lluitar molt pels drets dels infants, pels drets dels nostres futurs fills i filles, perquè ells poguessin tenir una educació gratuïta i universal, més cobertura sanitària i social i, sobretot, perquè els nens i les nenes fossin nens i nenes, i tinguessin garantides la cura, l’atenció i l’estima dels adults que, com vostè, podien canviar la nostra realitat i el nostre present i futur. –El passat no es pot canviar, senyor Francesc –va dir l’Arlet–, però sí que ha de servir per reflexionar i poder canviar el present i el futur. I dit això, els dos nens li van fer un petó al front al senyor Francesc i van desaparèixer i van deixar l’avi amb una barreja de por i reflexions, de sentiments retrobats i de records en blanc i negre, dels nens i nenes que havien passat per la seva vida, inclosa la seva infància. Es va girar al llit, esperant que fos un malson produït per les pastilles o per qualsevol dels pensaments que li voltaven pel seu cap. (Continuarà…)