Un dels poetes catalans que més m’estimo és en Màrius Torres, nascut a Lleida i mort a Sant Quirze de Safaja

Un dels poetes catalans que més m’estimo és en Màrius Torres (Lleida 1910 – Sant Quirze de Safaja 1942). Fa uns anys, quan van construir el tanatori del meu poble, van gravar en un dels vidres del costat de l’entrada les primeres estrofes del seu poema Molt lluny d’aquí: “Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta, / on els anys d’alegria són breus com la nit; / on el sol és feliç, el vent és un poeta, / i la boira és fidel com el meu esperit.” Quan va morir de tuberculosi, al Sanatori de Puigdolena, només tenia 32 anys i va ser enterrat al petit cementiri de Sant Quirze de Safaja, adossat paret amb paret a l’església parroquial. Uns detalls de familiars seus a la biografia m’encurioseixen; el seu padrí, Marià Torres, va animar les pràctiques espiritistes a Lleida i el seu pare, Humbert Torres, creia ferventment en una teoria (sic): “La intel·ligència humana no desapareix quan ens morim, sinó que segueix la seva evolució en un món no condicionat per l’espai ni el temps i pot manifestar-se per mitjà dels mèdiums.” La visita al poble de Sant Quirze i al seu cementiri eren doncs d’obligat compliment per equilibrar l’equació. El poble li ha dedicat una escultura, discreta, La mirada de Màrius, instal·lada al mirador de la Campana, davant de Cal Menut; també han batejat un carrer d’escales en honor seu, Pujada del poeta Màrius Torres, i han senyalitzat una ruta de 8,6km que és una passejada que ell acostumava a fer quan la seva salut encara li ho permetia. Després, la porta del cementiri ens saluda amb un relleu i un altre dels seus poemes, La mort: “Fulles de trèmol, / qui tingués com vosaltres / en la ribera / un viure tan sensible, / una mort tan secreta.” A dins, davant del seu nínxol, numerat amb el 81, senzill i del rengle dels de baix, no deu fer gaire que algú hi ha deixat un ram de roses que es baden amb els primers raigs de sol d’aquest mes d’estiu i que ara fan costat a una senyera que, pel seu aspecte, sembla que ja té dies. A només unes passes, unes llegendes amb un parell de poemes més centrats en el tema, recurrent, de la mort que tan superbament va glossar, una presència constant que devia sentir pròxima, que intuïa... Torres era metge. Vet aquí un petit fragment de Dolç àngel de la Mort, que va escriure l’any 1936, quan ja havia ingressat a Puigdolena on passaria tota la Guerra Civil i d’on ja no se’n mouria (...): “Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara / Ara no temo gens el teu bes glacial, / i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara / de més enllà del gual.” UNA RUTA TURÍSTICA Des del 2007 existeix una ruta turística de 63 cementiris, localitzats en una vintena de països europeus; repassant-ne alguns, a París hi ha el de Montparnasse i el de Pére-Lachaise; a Viena, el Zentralfriendhof; a Gènova, l’Staglieno; a Londres, el Highgate, i a Barcelona, el de Montjuïc i el del Poblenou. El perfil dels visitants és d’entre 40 i 50 anys i conformen un tipus de turisme cultural al qual l’atrauen els cementiris per la seva singularitat arquitectònica: panteons, mausoleus, túmuls i escultures funeràries. També és possible que en alguns casos aquesta atracció obeeixi als personatges importants que hi són enterrats, però sigui pel que sigui, allò que no volen és donar l’esquena a un fet tan natural com el de la mort. El cementiri de Cotlliure, a la Catalunya Nord, a la comarca del Rosselló, no figura en aquesta ruta, tot i tenir gran anomenada i ser molt visitat. El terra està atapeït de tombes, un tret característic de molts cementiris dels pobles francesos. Banderes republicanes i una varietat de testos amb flors naturals assenyalen que ens trobem davant de la tomba d’Antonio Machado. En unes rajoles hi ha escrit un dels seus recordats poemes: “(...) Y cuando llegue el día del último viaje, / y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, / me encontraréis a bordo ligero de equipaje, / casi desnudo, como los hijos de la mar.” Fora d’aquesta ruta, quan tornem a casa nostra trobem un petit cementiri modernista digne d’admiració, el d’Olius, a la comarca del Solsonès, dissenyat per Bernardí Martorell i construït l’any 1916. Integrat perfectament a la natura, entre alzinars i amb els nínxols excavats a la roca viva, fins ens podria recordar una obra de Gaudí –que no ho és. I a Arenys de Mar, al turó de la Pietat hi ha l’enclavament del cementiri conegut com el de Sinera, amb obres escultòriques de Llimona i Marès, que ja va glossar en uns versos el poeta Salvador Espriu: “(...) passejaré per l’ordre de verds xiprers immòbils damunt la mar en calma”. CEMENTIRIS I CREMATORIS A Sant Feliu de Codines el cementiri municipal es va inaugurar el 1859. El recinte, d’estil neoclàssic, és de planta pentagonal, estructurat al voltant d’una avinguda principal amb accés des de la porta d’entrada i que duu a l’antiga capella del Sant Crist, que ara es fa servir com a magatzem. El recinte està dividit en dos nivells comunicats per unes escales i rampa, situades a la part central d’aquesta avinguda. Els darrers anys també ha experimentat un considerable creixement, i en un tercer nivell s’han vist obligats a construir-hi nous nínxols i, per si no n’hi hagués prou, diversos columbaris per dipositar-hi les cendres d’aquells que van essent incinerats. Com que amb l’empenta dels nous temps les incineracions s’imposen, bo serà acabar amb el poema El que t’endús, de l’arquitecte, però sobretot poeta, Joan Margarit. “Vaig dur les cendres del meu pare / al maleter del cotxe / fins que tots els germans vam trobar un dia / per llençar-les a sota dels fruiters. / Aquells arbres li havien desvetllat / un sentiment semblant al del triomf. / Els seus venien d’una terra pobra. / Però hi va haver una forma de misèria / que no el va abandonar. / No va poder ser generós: la fruita / es podria en els arbres, no deixava / que collíssim res més que la de terra. / Quan va ser mort, la mare va esborrar / el sutge del passat, salvant només / la tendresa que alguna primavera / va arribar a haver-hi en aquells camps. / També hi vam escampar les cendres d’ella. / I els germans, barallats, vam vendre el camp / amb els fruiters, les herbes i les cendres. / Sempre hi ha alguna cosa que t’endús. / T’ho endús on vagis, mal que sigui enlloc.”

Un dels poetes catalans que més m’estimo és en Màrius Torres, nascut a Lleida i mort a Sant Quirze de Safaja

El darrer domicili