La intolerància contra la diferència

Sempre els mateixos contra els mateixos. Sempre la intolerància contra la diferència, com si la diferència no fos la normalitat, com si les persones no fóssim úniques. Sempre el mateixos de sempre emparats pel sistema de sempre, ple de merda, podrit, supurant pus contra els de sempre, els desemparats, els que avancen més sols, els que senten que formen part d’un col·lectiu però no de la societat genèrica. Sempre la mateixa merda. Sempre havent de reclamar allò més bàsic: la llibertat, la possibilitat de ser. Ser com un vulgui ser, res més. Sempre reclamant poder decidir, poder triar, poder actuar com si la nostra vida fos nostra.
Sempre recordant que la meva àvia, que era una persona molt sàvia, ja ho sabeu, deia allò de que l’única regla bàsica és que la teva llibertat ha d’acaba on comença la de l’altre. Res més. Tu ets com vulguis, penses el que vulguis, estimes qui vulguis, reivindiques el que vulguis, però sense atacar ningú, sense fer mal a ningú, sense ocupar la llibertat, l’espai, la vida de ningú.
Però clar, els de sempre, emborratxats del poder de sempre, emparats pel sistema de sempre, amb els mil·lennis d’història patriarcal de sempre, continuen fent el de sempre: intentar tapar la diferència, intentar aniquilar-la, intentar obligar-la a no ser. Matar. Silenciar. Atacar. Esdevenir botxins de la sentència dictada en pròpia reunió i sense judici just. Perquè no hi ha crim i sense crim, qualsevol judici és una farsa.
El col·lectiu atacat aquests dies és el LGTBIQ+. Reivindiquen no estimar com vulguin, que també, sinó ser. Poder ser i existir i tenir les mateixes possibilitats, oportunitats i capacitats jurídiques que qualsevol altra persona del món. No va d’amor la cosa, va de drets. Dir “estima com vulguis” suposo que és senzill però va més enllà d’això: va de “sigues com vulguis, reprodueix-te com vulguis, tingues el gènere que vulguis, surt de les normes heteropatriarcals que et doni la gana, existeix tal com ets i arriba a tot arreu, com tothom”. És un eslògan una mica més llarg, però crec que és aquest. I aquesta lluita per drets, llibertats i oportunitats és una lluita agermanada amb el col·lectiu feminista, amb el col·lectiu migrat, amb tots els col·lectius que no ocupen el poder, que no ocupen aquest poder jurídic, polític i econòmic que mana al món i que legitima que algú se senti superior a algú altre.
Els de sempre contra els de sempre. Els que manen sempre contra els que no manen mai, els que tenim privilegis contra els que no.
No va d’amor, la cosa. Va del de sempre: de poder.